Timere, un petit espectacle total sobre els poemes de guerra de Ferrater

¬¬¬¬¬

Dilluns m'havien convocat a la plaça de la Gardunya, darrere del mercat del Born, al davant de l'Escola Massana, a les 20:50 h, punt d'inici de l'espectacle Timere, que començava a les nou en punt. Als espectadors que ens hi vam aplegar, una noia que organitzava el grup se'ns va anar acostant i va comprovar que érem a la seva llista. Ens va donar a cadascú una agulla d'estendre perquè ens la poséssim en un lloc visible i servís per identificar-nos. Havia arribat a la plaça poc abans de tres quarts. Al cap de poc, havia aparegut discretament Andrés Noarde, del grup Quatre Gotes: va seure en un racó a tocar de la Massana, va desenfundar la guitarra, va començar a tocar. A les nou, de l'altra banda de la plaça van començar a acostar-se'ns un home i una dona de mitjana edat, amb aire de desorientats, vestits amb roba que feia pensar en els refugiats dels anys quaranta, amb una petita i precària maleta cadascun. Ens miraven, ens miràvem. Van ensenyar un paper a algunes persones, com si demanessin indicacions sobre una adreça. Al costat del guitarrista, el grup va escoltar "Atra mater", un poema molt ben triat per començar. 

Va sonar una sirena d'alerta de bombardeig. Vam seguir l'home i la dona fins al carrer de la Junta de Comerç. Per una porta de servei vam accedir a un petit vestíbul fosc, com si entréssim en un refugi antieri. L'espai era petit i el grup es va fer compacte. Algú va tancar la porta del carrer. De les maletes, en van sortir uns fanalets, que a mi em van fer pensar en els antics llums de carbur. Van començar a repartir-los. S'hi veia una mica: un espai estret; una escala al davant, una part del grup era els primers esglaons; una porta entrant a la dreta. La van obrir: érem al bar del Romea. Fent-nos llum amb els fanalets, vam seure en cadires i tamborets a la part del fons, que és la de l'accés habitual al bar. De la maleta, en van aparèixer ara uns papers menuts: els anaven donant l'un darrere de l'altre als homes i les dones del grup, perquè els llegíssim: era el poema "Temps enrere", llegit per diferents veus, uns versos que avançaven a poc a poc, amb pauses ben posades, entre paper i paper. La dona que seia a la meva esquerra va llegir un dels papers, tres versos compostos amb lletra grossa. Aquella lectura de "Temps enrere" va resultar molt més efectiva que jo no preveia.

Conduïts pels refugiats, vam entrar a la platea, poc il·luminada, les butaques cobertes de lones. Van enretirar-ne una part perquè poguéssim seure a la files del darrere. La guitarra d'Andrés Noarde es combinava ara amb una altra guitarra, la de Daniel Llandrich, que semblava que fos damunt nostre, al pis de l'amfiteatre. Al cap de poc es va il·luminar l'escena i hi havia un altre grup com el nostre! De fet, hi devia haver tres grups, perquè eren almenys sis els membres de la companyia de teatre Kamchatka que havien interpretat tres parelles de refugiats. Els grups vam seure a les primeres files de la platea. Amb una il·luminació sòbria, Xavier Miró va començar a recitar "In memoriam", amb dicció clara, amb molta força i canvis de ritme, amb pauses, acompanyat de les guitarres, fins al final --una lectura resplendent, propiciada per tota l'elaborada creació de l'atmosfera de la sala on els grups havíem acabat confluint des de diferents punts de trobada i d'accés i recorregut pel teatre. Tantes vegades que l'he llegit, i hi vaig veure, en aquesta lectura d'"In memoriam", detalls nous, lluminosos!

La veu i les guitarres, els efectes de llum i de so, els moviments dels actors i les actrius de la companyia Kamchatka, van pujar aleshores d'intensitat per culminar l'espectacle, amb una lectura de la "Cançó del gosar poder". Imatges de la guerra civil, de nens amb cara de fam i de soldats disparant, es van projectar a les maletes dels refugiats, van aproximar el poema i la seva violència cap a les escenes evocades en els poemes anteriors, i un detall escenogràfic va suggerir la mort de Gabriel Ferrater. Un espectacle convincent, suggestiu, de Quatre Gotes i la companyia teatre Kamchatka, que van agrair la confiança de la Fundació Teatre Romea i la feina de Sílvia Güell perquè l'espectacle funcionés de manera mil·limetrada.

--