dissabte, 10 de setembre del 2022

IborraEnric

¬¬¬¬¬

Considero Enric Iborra un dels lectors més intensos i extensos que té el nostre país. Llegeix amb la minuciositat d'un creador de literatura i amb la voracitat d'un enciclopedista. L'any 2010 va estrenar un blog de referència, La serp blanca, amb el subtítol Notes de lectura i altres històries d'Enric Iborra. El segueixo, el vaig llegint. Escriu de manera clara i aguda, amb una obertura de compàs que fa pensar en els assaigs de Joan Fuster, amb una amenitat constant, sense cap baixada de to ni d'interès. El seu primer propòsit era dur un dietari públic de l'assignatura de literatura universal, que havia començat a impartir a l'Institut Lluís Vives de València al curs anterior. A l'aula concentrava l'esforç en el comentari oral i dialogat; concep la literatura com una conversa. Les seves anotacions sobre les reaccions sinceres i espontànies dels alumnes són simpàtiques. Així, els alumnes li comenten que no llegiran pas la Bíblia: “Quede clar: per molt que Enric s'haja esforçat a fer veure les virtuts literàries de la Bíblia, no hem de caure en el radicalisme de llegir-la. Fins aquí podíem arribar!”.

Professor de dedicació enorme (retirat fa poc de la docència), va anar afegint al blog també apunts de les seves lectures, sobretot les que tenien més relació amb el curs. Una bona part de La serp blanca ha acabat publicada també en tres llibres, en versió revisada i corregida, amb un cert esforç per ordenar els textos seguint un fil conductor: Un son profund: Dietari d'un curs de literatura universal (2013), La literatura recordada: 101 contrapunts de lectures (2018) i Els còmplices: Notes sobre l'ordre sord de la literatura (2021). Una de les qualitats d'aquests llibres és que, a mesura que avances pàgines, van creixent en profunditat i capacitat d'estímul. Tenen una inesperada consistència temàtica, dins els capítols i en el conjunt. Enric Iborra és el professor que tothom voldria haver tingut i sabut aprofitar. Qui llegeixi aquestes línies i no el conegui, que navegui uns minuts pel seu blog o que llegeixi la seva introducció al Diari 1952-1960 de Joan Fuster (València: Tres i Quatre, 2021).

Enric Iborra és un lector poderós, un divulgador infatigable. Per situar-lo d'una manera complexa, copio tres observacions de La literatura recordada:

  • “Això que els grans llibres poden canviar la vida és un tòpic literari, en el pitjor sentit de la paraula: una idea falsa per poc que la contrastem amb la nostra experiència –la real, no la verbal! Els grans llibres ens poden fer veure la vida d'una altra manera, podem fer-nos conscients d'aspectes que ens havien passat per alt. Però no ens canvien. La lectura d'un gran llibre no modifica cap ni una de les rutines que conformen la nostra vida.” (pàg. 43).
  • “El problema principal de la vida literària, a hores d'ara, no és ni la rebentada ni el botafumeiro, sinó el silenci. La literatura no existeix si no se'n parla, si els llibres no es comenten, si no es valoren, si no es comparen: si no es critiquen. Els autors viuen amb resignació amarga aquest silenci, aquesta sensació d'escriure en el buit. Els crítics, els pocs que hi ha, també.” (pàg. 57). 
  • “Reconec que soc una mica escèptic respecte a aquesta virtualitat de la literatura, encara que això segurament és una conseqüència d'habitar a l'àrea peninsular tradicionalment immune a les influències de la lletra impresa.” (pàg. 72).

"Jo també sóc ferraterià. He comprat i he llegit tot el que s’ha editat de Ferrater.", diu Enric Iborra, en el començament de la seva lectura del poema "Aniversari". Trobava a faltar, és clar, un apunt en aquest blog sobre l'Iborra lector de Gabriel Ferrater, per la quantitat i la qualitat de les observacions que li ha dedicat: 

Comparteixo amb Enric Iborra la dèria de fer llistes de lectures, per als mesos que s'acosten, de llibres per comprar, per demanar a la biblioteca... Vaig afegint nous títols a la llista general de lectures pendents i llevant títols a la llista de lectures de l'any que ve, perquè es mantingui en unes proporcions raonables, prou llarga perquè no sigui capaç de cobrir-la sencera però astutament mesurada per l'inconscient per fer-me creure que sí que podré llegir-ho tot. Constato que moltes lectures que he fet els darrers dos anys segueixen les seves recomanacions. També he llegit, del seu pare, Josep Iborra, membre de la tertúlia de Joan Fuster, Inflexions, Breviari d'un bizantí i Fuster, una declinació personal, i tinc damunt la taula el Diari 1965-1977, editat enguany per Enric Iborra. I a la llista de llibres que em poden regalar pel meu aniversari, els dos volums de cartes de Plini el Jove, un dels autors de qui Enric Iborra parla amb més entusiasme a Els còmplices. -- Me'ls van regalar, els dos volums de Plini el Jove, i els vaig llegir amb molt de plaer i amb la sorpresa de fer-se'm molt proper. Vaig acabar també el Diari de Josep Iborra, llegint-lo sense pressa, un any per setmana. L'anotació de l'11 de febrer de 1974 acaba amb aquesta referència que copio (pàg. 719, l'original inclou els punts suspensius finals):

Gabriel Ferrater: Teoria dels cossos. Contar l'alliberació, sentir-se alliberat, voler-se lliure: això és perfectament romàntic. Viure una il·lusió: la il·lusió de la lucidesa, de la comprensió, del despreniment. Flotar, surar, sobrevolar per damunt de la vida...

Ara tinc damunt la taula el darrer llibre de Josep Iborra editat pel seu fill: El vici de la introspecció --títol magnífic. El volum es compon de tres parts: "El descrèdit de l'humà", "Espigolant Montaigne" i "Correspondència amb Josep Garcia Richart".

Més sobre Enric Iborra:

Enric Iborra, en una foto publicada a eldiario.es per una entrevista que li va fer Lourdes Toledo l'any 2019

--
Apunt revisat el 5 de maig de 2024

Etiquetes:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites