¬¬¬¬¬
Roig, Albert. Posseït. Barcelona: L’Altra Editorial, maig de 2022, 270 pàg.
M’agrada la gent apassionada com Albert Roig, i m’entusiasmen els llibres que m’inciten a fer noves lectures, encara més si trenquen els meus hàbits. Les vindicacions i aversions de Posseït, i els testimonis de primera mà que inclou, són llaminers. Algunes de les aversions em semblen exagerades. La majoria tiren contra el que Dolors Oller va denominar poesia vivencial, feta d'anècdotes personals i insignificants (el terme poesia vivencial segurament és més exacte que poesia de l’experiència, que sí que podem aplicar a Ferrater). El que m'interessa sobretot són les vindicacions de Roig.
He llegit el llibre d’una tirada. Aquests retrats de poetes catalans han alterat les prioritats de la meva llista de lectures dels propers mesos, i m'han fet modificar detalls d’alguns apunts del blog. Potser aquella idea de C. S. Lewis era fecunda: que “la bona literatura és aquella que permet, invita o exigeix una bona lectura”, que “el que condemna un llibre no és que tingui mals lectors, sinó que no en tingui de bons”, que al capdavall la literatura amplia el nostre ésser, “volem ser més del que som” (els tres fragments entre cometes corresponen a les pàg. 157, 170 i 203 del llibre Un experiment de crítica literària, en la traducció de Jaume Vallcorba d’aquell assaig de l’any 1961). Albert Roig és un lector singular.
Havia llegit en el seu moment L’estiu de les paparres i El gos del poeta, dos llibres de Roig en bona part coincidents amb algunes de les tesis principals de Posseït. Roig evoca ara les vides d'uns quants poetes catalans, d'entre les quals prenc notes de la de Gabriel Ferrater. La imatge que projecta aquest llibre es decanta més aviat cap a la del poeta alcoholitzat i genial, quasi inevitablement des del moment que en bona part deriva del testimoni de Blai Bonet: “En Gabriel Ferrater bevia per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat.” (pàg. 18; text procedent de La mirada, 1975, de Bonet). És la imatge que, des del meu punt de vista, han liquidat la biografia de Jordi Amat i la introducció de Marina Porras a l’antologia Donar nous als nens. Segons com, és també la imatge pseudoromàntica del poeta que Ferrater havia combabut. Ara: Roig té present, entén profundament, com a poeta, que Ferrater era un intel·lectual de risc, d'una gran energia creativa, compromès amb la seva obra d’una manera absoluta. Val la pena llegir el que ens en diu, i el llibre sencer, naturalment.
- Recomano l’entrevista d’Andreu Barnils a Albert Roig a VilaWeb, publicada arran de l’aparició de Posseït
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada