Ginebra2022

¬¬¬¬¬

G‌inebra, Jordi. "Gabriel Ferrater, lingüista" (68:35), conferència organitzada per l'Associació Gosar Poder, al Centre de Lectura de Reus, 10 de maig de 2022

El maig de l'Any Ferrater ha resultat intens d'actes i lectures. Dec tenir ara mateix cinc o sis apunts pendents d'escriure, que no es justifiquen pas per cap mania ferrateriana compulsiva sinó pel que aquests actes ens aporten a la comprensió de Gabriel Ferrater, gràcies a mirades diferents i a punts de vista nous. D'entre els actes de què volia escriure, la conferència de Jordi Ginebra sobre l'obra lingüística de Ferrater, de fa ja tres setmanes, és l'acte més reculat, i un dels més substanciosos, una mirada molt intel·ligent.

Vaig entrar a la sala a les 19.13 h. He recuperat la breu presentació de l'acte de Fina Masdéu, en nom de l'Associació Gosar Poder, i la presentació de Jordi Ginebra que va fer Mireia Romeu, membre també de l'Associació. L'acte va tenir el suport de la Fundació Reddis i comptat amb les facilitats del Centre de Lectura de Reus. Romeu va començar recordant Joan Manuel Pérez i Pinya, del col·lectiu Veus baixes, autor de la bibliografia de referència sobre Gabriel Ferrater, que havia mort tres dies abans. 

Romeu havia estat alumna tant de Fina Masdéu, a l'institut, com de Jordi Ginebra, a la universitat. Va repassar de manera sintètica la trajectòria professional universitària de Jordi Ginebra, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili i doctor en Filologia Catalana amb premi extraordinari, membre del Consell Consultiu del Programa de la Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans, autor amb Anna Montserrat del Diccionari d'ús dels verbs catalans: règim verbal i canvi i caiguda de preposicions i de La nova normativa de l'Institut d'Estudis Catalans: guia pràctica; etc. És un especialista en l'obra lingüística de Fabra: va escriure Pompeu Fabra: vida i obra, en col·laboració amb Joan Solà. Va ser un encert que l'Associació Gosar Poder el triés per fer la conferència sobre el Ferrater lingüista.

La conferència va anar acompanyada de la projecció de diapositives. La primera reproduïa el començament de l'entrada sobre Gabriel Ferrater a la Viquipèdia, en què significativament, com acostuma a passar, és designat com a lingüista. Jordi Ginebra va exposar, al llarg de la conferència, quin abast té aquesta definició com a lingüista, amb el benentès que la seva intervenció era més aviat una xerrada que una aportació acadèmica, ja que no es considera expert en Ferrater. Va dir que les seves observacions sobre Fabra l'han acompanyat sempre. La dedicació a la lingüística de Ferrater també es correspon amb el mite --un mite que potser també necessitem, va apuntar en algun moment--, pel fet de ser càustic, innovador, anticonvencional, contundent, lúcid. El primer text de Ferrater que va projectar va ser el fragment inicial de "Les gramàtiques de Pompeu Fabra" (Sobre el llenguatge, pàg. 3; text inclòs a l'antologia publicada per Marina Porras) --vaig entrar a la sala quan Ginebra encara tenia aquesta diapositiva; citava en aquell moment les memòries de Joaquim Molas (minut 11 del vídeo); redacto aquest apunt a partir de les meves notes d'aquell dia, havent vist sencer i amb plaer el vídeo de l'acte. Ferrater parla de Fabra d'una manera diferent de tothom, parla de tots els lingüistes de pes d'arreu del món. Introdueix Chomsky, el corrent lingüístic més innovador en aquell moment.

Els escriptors acostumen a topar amb els gramàtics, diu Ginebra; Ferrater, no. Recorda l'epifania que li va produir la gramàtica de Badia i Margarit, que l'impulsa a intentar escriure la gramàtica catalana. Ginebra veu un paral·lelisme amb l 'episodi epifànic de Fabra, quan, de jovenet, llegeix una gramàtica del segle XIX, veu que no val res i decideix que ell escriurà la gramàtica catalana. Dins el mite, ens atreu emotivament que Ferrater comencés a escriure la gramàtica catalana i se suïcidés al cap de pocs dies.

Ginebra es proposa explicar com Ferrater dona corporeïtat objectiva a la nostra admiració per Pompeu Fabra, en cinc apartats (i aquest propòsit és homòleg al d'aquell primer article de Ferrater de la sèrie "De causis linguae", escrit pel centenari de Fabra):

1. Una petita cronologia: va començar a partir del 1965 una dedicació intensa a la lingüística, durant set anys. El 1962 Badia havia publicat, en dos volums, la seva gramàtica a l'editorial Gredos, la de més prestigi en l'àmbit filològic a l'Estat en aquella època: Gabriel Ferrater menysté aquesta obra. Hi ha dades que ens indiquen que la seva dedicació a la lingüística és anterior: el 1957 escriu una carta a Carles Riba que ja mostra un gran saber lingüístic, i li diu que està llegint la Gramàtica pòstuma de Fabra, publicada el 1956 --Ginebra cita la carta, reproduïda en nota a la carta 717 del volum Cartes de Carles Riba III: 1953-1959, edició a cura de Carles-Jordi Guardiola, pàg. 411-2. Ginebra repassa la docència i les publicacions de Ferrater: fa cursos del 67 al 72 i és professor durant tres anys de Lingüística general a la Universitat Autònoma de Barcelona; publica textos sobre lingüística sobretot a partir del 1968, i tradueix Chomsky, Bierwisch, Bloomfield. Uns quants textos inèdits i d'altres de difícils d'accés s'apleguen a Sobre el llenguatge, el 1981, "un llibre que tot filòleg hauria de tenir a casa".
2. Ferrater i la lingüística general: Ginebra afirma, i diu que podria demostrar si en comptes de fer una conferència fes un curset, que Ferrater té un coneixement equiparable al dels millors lingüistes del seu moment. Es va interessar per la història de la lingüística, que es forma com a disciplina acadèmica els anys seixanta --era un gran lector, al dia, i perspicaç. Ginebra es fixa en el pleonasme, fenomen mal vist per la gramàtica normativa, especialment els anys seixanta: "es cometien pleonsasmes!". Posa l'exemple sensacional de Ferrater dels gats, "All the black cats will be sleeping" i "Tots els gats negres dormiran": mentre que la frase anglesa té una sola marca de plural, la catalana en té cinc. La conclusió de Ferrater és que "l'única funció de la concordança gramatical és precisament la generació sistemàtica de pleonasme": veu l'estructura, ens dona perspectiva, apunta Ginebra.
3. Ferrater i la gramàtica catalana: fa aportacions descriptives a la gramàtica de la llengua catalana. Ginebra ens recorda la frase, molt debatuda en els cenacles del moment, "En aquest pis no hi toca el sol", que, considerada un pleonasme, provocava problemes als escriptors, als correctors... Ferrater observa que en les llengües romàniques l'ordre té valor gramatical. L'oració Verb_transitiu + SN equival a Verb_transitiu + CD (el sintagma nominal darrere el verb, per defecte, fa la funció de complement directe). Seria la frase "En aquest pis en Joan no toca el sol". El català fa servir el pronom hi com un mecanisme per intransitivitzar el verb. El pronom hi bloqueja la transitivitat del verb: el sol no és CD, "i aquí s'acaba la història", diu Ginebra --l'acidesa de la conclusió de Ferrater sempre em fa riure, i em ve de gust anar a buscar-la a l'article i copiar-la: "Ara, si algú m'engalta 'En aquest pis no toca el sol', probablement comentaré que, sigui qui sigui el desgraciat de qui parla, em penso que la culpa no era del pis: jo tampoc no he arribat a tocar mai el sol, ni des de dalt de cap muntanya." (Sobre el llenguatge, pàg. 18). Ginebra llegeix dos breus fragments de textos acadèmics, de l'any 2002, escrits trenta anys després, que destaquen aquella "intuïció admirable" de Ferrater. -- Atenció, per cert, a l'exemple final de l'entrada "Arbitrarietat del signe", signada per GFe a la Gran Enciclopèdia Catalana: una peça que lliga Ferdinand de Saussure i Charles Peirce, que connecta l'interès de Gabriel Ferrater per la lingüística i per la filosofia analítica.
4. Ferrater i Fabra: Ferrater fa dues operacions. Col·loca Fabra a la primera divisió dels lingüistes, i és el primer de dir-ho: és el primer prou preparat per dir-ho i que coneix molt Fabra, amb l'únic precedent de Joan Coromines. Si bé ja s'havia reconegut Fabra com a codificador de la llengua, és el qui el vindica com a lingüista, com a científic. Ginebra es fixa en l'article de Ferrater sobre els quatre tipus de frase que descriu Fabra [el primer article que apareix a Sobre el llenguatge, pàg. 6]]: el tipus de frase IV ("Ha arribat un parent meu") és diferent del tipus I ("El nen plora"). Ginebra observa que el subjecte pronominalitza com un acusatiu indeterminat ("N'ha arribat un, de parent meu"). Jespersen havia descrit aquest tipus de frase: és una frase inacusativa, terme encunyat el 1978, en un article famós. Per això, al costat de la frase "Arriben trens", tenim la concordança "Hi han trens". La segona operació és criticar Fabra, una de les grans aportacions de Ferrater: ens recorda que l'obra de Fabra és humana, que per això és estimable, que la podem completar, que la podem discutir.
5. Petjada i pervivència: Gabriel Ferrater és qui ensenya Joan Solà a veure Fabra amb sentit crític, i és al darrere de l'orientació bàsica dels Estudis de sintaxi catalana de Solà, escrits els anys 1972-3. La dedicatòria del llibre és "A Gabriel Ferrater, el meu millor amic, que havia de prologar aquest llibre". Ferrater perviu, és molt citat, tot i que la ciència no tendeix a perdurar, canvia constantment, rectifica, progressa. És vigent. Ginebra projecta una bateria de citacions, en un camp molt viu i tècnic com el de la recerca lingüística en l'acutalitat: de Gemma Rigau (1978) a les tesis doctorals de Carles Royo (2017) o Isabel Crespí (2020), o les onze referències a Ferrater de la bibliografia de la Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans (2019).

Ginebra afirma que hem de dissipar la idea que Gabriel Ferrater, com que era molt intel·ligent i brillant, va tenir una dèria per la gramàtica. Va ser un lingüista sòlid, molt preparat. Ocupa un lloc de relleu en la història de la lingüística catalana.

--