¬¬¬¬¬
Cabré, Rosa. “Les dones i els dies: Notes de lectura”, dins Faig: Revista literària, núm. 16, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, març de 1982, pàg. 27-35
Rosa Cabré situa Gabriel Ferrater en la tradició poètica iniciada per Charles Baudelaire: una tradició que, més aviat que transmetre'ns l'enigma de la vida com havien fet els romàntics, tracta de desxifrar-lo i explicar-lo a partir de la pròpia experiència. "No es mou gairebé mai en el pla de les abstraccions. Tota la seva lucidesa s'aplica a fets concrets, a observar i dilucidar allò que constitueix el veritable interès de la gent." (pàg. 27). Cabré basteix l'article citant idees clau de Ferrater --amb el mèrit de triar-les l'any 1982, abans que la majoria d'aquestes frases no es convertissin en un dels recursos habituals per tractar de caracteritzar la seva poesia.
Postula que la sinceritat de Ferrater és total, adduint aquells versos del "Poema inacabat", que es refereixen a la coherència entre el que l'escriptor pensa i el que diu:
Compta que no direm mentides
de nosaltres. La veritat
ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre.
Cabré fa una aguda observació sobre el "Poema inacabat" com una recuperació del passat, un esforç de la memòria per salvar l'experiència passada de la seva devastació, per als altres, per a l'Helena, una experiència actualitzada a cada nova lectura. Acaba posant aquesta idea en contacte amb la redempció per la paraula de Joan Maragall, tot i que Ferrater la capgiri en un dels primers poemes, "Sobre la catarsi". La idea, de fet, persisteix al llarg de Les dones i els dies, i esclata al darrer poema, "Teseu", quan ens suggereix que tot el llibre és com un tapís de la seva vida. "Les dones i els dies també poden ésser, per a Gabriel Ferrater, una mena de camí cap a l'absolut." (pàg. 33).
(fotografia procedent del compte de twitter de Laura Borràs)
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada