Oller2010

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "La poètica de Gabriel Ferrater", pàg. 279-328, dins Accions i intencions: Estratègies de lectura i assaigs de poètica. Barcelona: Empúries, novembre de 2010, 408 pàg.

Accions i intencions deu ser un dels llibres més estimulants i ambiciosos d'assaig literari, d'explicació i interpretació de poesia, publicats al nostre país aquests últims anys. Dolors Oller indaga sobre la literatura amb la premissa que aquesta té un paper fonamental per conèixer la nostra vida com a homes i dones. A contracorrent, defensa l'essència formal de la literatura i la seva capacitat de reflectir amb paraules la realitat, el seu poder per enfortir la fibra moral del lector i per configurar la nostra imaginació com a persones lliures, el seu paper actiu dins la societat. La literatura, afirma, és una forma de coneixement. El capítol que dedica a Gabriel Ferrater és exemplar, una sàvia aportació al coneixement que els lectors compartim sobre la seva poesia --és un text imprescindible sobre Ferrater, que resumeixo aquí per al meu ús particular, i com a esquer per als qui vulguin aprofundir en la lectura dels poemes de Les dones i els dies.

Oller va més enllà de les etiquetes generalitzades i massa òbvies que s'han utilitzat per tractar de catalogar la poesia de Ferrater, que coincideixen a descriure-la com una “poesia de l'experiència basada en una poètica de l'objectivitat i en una figuració realista”. La poesia de Les dones i els dies no es deixa atrapar, ens avisa Oller, per aquestes conceptualitzacions, i elegantment no gasta temps a rebatre-les, sinó que les fa miques amb una indagació menys esquemàtica, més sinuosa, complexa i exigent. Partint dels poemes i de la reflexió que es desprèn de tots els textos que s'han publicat de Ferrater (articles, informes de lectura, cartes, entrevistes), Oller postula en aquest capítol del llibre una hermenèutica diferent, que evita la lliçó fàcil: ens convida [1] a llegir Ferrater des de la fenomenologia de l'experiència, [2] a descobrir-hi una poètica de la personalitat escindida i [3] a reconèixer en els poemes una figuració expressionista. Són uns altres paràmetres hermenèutics, perfectament admissibles, anticonvencionals i inconformistes –com una geometria nova, no euclidiana.

Fenomenologia de l'experiència [1] -- Oller tracta de fixar-se, més aviat que en els temes o trets estilístics de Ferrater, en el mètode amb el qual construeix els poemes: "pensar sobre l'anècdota, i sobre la utilització de l'anècdota com a correlat objectiu, al·legòric, és una estratègia de lectura fonamental en la poesia de Gabriel Ferrater" (pàg. 291). Constata que hi ha molts poemes de naturalesa interrogativa, i para atenció a les coincidències i també a les divergències entre el que diu, les idees de Ferrater sobre literatura, i el que fa, en escriure els seus poemes. Ferrater s'interroga sobre la formalització de l'experiència: quina distància hi ha entre la realitat i la formulació poètica d'aquesta realitat?, què recordem i com ho recordem?, com persisteix la identitat d'una persona al llarg del temps? Aquestes preguntes ens concerneixen com a lectors. I si bé no ens cal arribar al motiu real que va propiciar un poema determinat, observar com es desenvolupa la seva anècdota, i els efectes poètics que produeix, ens dibuixa uns moviments del cor que ens obliguen a pensar sobre nosaltres mateixos: ens fa subjectes d'una experiència descrita que podem arribar a conèixer; ens exigeix fer un viatge metafòric, que correspon a un disseny previ i que constitueix la seva raó significativa, forma i emoció a la vegada. "Al lector no se li demana que accepti un resultat sinó que segueixi un camí d'experiència i que el reprodueixi també fenomenològicament, perquè només en el procés del coneixement apareix la seva justificació." (pàg. 305).

Poètica de la subjectivitat [2] -- Sovint, la vida i la literatura estan imbricades en la poesia de Ferrater. Si ens fixem en les seves declaracions, per exemple a les entrevistes que li van fer, sorprèn que sigui una poesia tan subjectiva i íntima, en què el que compta és la poetització de l'experiència, i no la vivència en si. Ferrater, per dir-ho en poques paraules, transforma la vivència en experiència. Oller hi reconeix la poètica de l'experiència en el sentit de Robert Langbaum, però no pas com s'acostuma a utilitzar, per designar la poesia vivencial. Considera que confondre aquesta poesia vivencial, feta d'anècdotes personals i insignificants, amb la poesia de Ferrater, conferint-los l'etiqueta poesia de l'experiència, és poc rigorós intel·lectualment. 

El que aixeca el nivell d'aquestes vivències i les converteix en experiències significatives tant | intel·lectualment com artisticament és la capacitat de formalització adequada i la capacitat d'involucrar la consciència lectora en un viatge de descobriments i complicitats: relacions en tots els nivells lingüístics i amb la col·laboració d'un saber tècnic, sí, però també històric i de pensament hermenèutic, interpretatiu [...]; és a dir, d'una certa riquesa mental, i més enllà del recompte de síl·labes, o de la mera i primera comprensió intuïtiva, que és com algú es pensa que basta per donar forma a les seves elucubracions personals. És aquesta formalització la que transforma la vivència, de pòsit radicalment subjectiu, en un artefacte verbal de composició perfectament objectiva. [...] I, en el cas de Ferrater, aquesta formalització objectiva i de coneixement comporta, paradoxalment, l'aparició d'una subjectivitat escindida, formalitzada, poètica. (pàg. 301-2) 

El que interessa Ferrater és trobar la intencionalitat més originària, una idea d'estructura que expliqui gairebé la gènesi de l'objecte. Es tracta d'un subjectivisme radical, a l'origen i el desenvolupament del poema, amb dues conseqüències que no es contradiuen pas: és una poesia didàctica i de tessitura asseverativa i és una poesia sovint enigmàtica per a una consciència lectora massa confiada en la comunicabilitat de les experiències humanes. És un discurs personal i molt personalitzat: la subjectivitat és un component bàsic de la poesia ferrateriana. "D'aquesta subjectivitat escindida en surt també 'aquella humilitat gairebé desesperada' de molts dels poemes ferraterians. I, com a conseqüència, també en surten aquelles construccions de figuració expressionista que el caracteritzen.” (pàg. 313).

Ja no és la realitat exterior al poema allò que és important, sinó la consciència subjectiva d'aquesta realitat escollida com a figura dinàmica i problemàtica. Són les idees d'un subjecte les que conformen el comentari que és el poema. I el poema es construeix en la consciència de qui el llegeix no com el reconeixement d'una experiència objectiva sinó com la fenomenologia d'una experiència existencial construïda i produïda, original i originària, la qual sorgeix de la contemplació del procés que la produeix o la reprodueix. (pàg. 308) 

Figuració expressionista [3] -- Costa expressar la intimitat primigènia, entesa com l'espontaneïtat pura o com una segregació visceral i inconnexa, impossible de formalitzar. El mateix Gabriel Ferrater reconeixia, al pròleg de Nabí, de Josep Carner, que s'aconsegueix filtrar poca intimitat en les construccions poètiques. Per això necessitava dotar-se d'un registre poètic visionari, de formulació simbòlica o metafòrica, sincer i precís, un registre, ens diu Dolors Oller, que qualificaríem d'expressionista si l'haguéssim de definir per època o estil. El primer que trobem llegint Ferrater és una nítida descripció dels objectes que componen l'escena del poema, amb una tessitura de passió i de sofriment, expressada en contorns d'enèrgica contundència, intensos, sorprenents. Aquest nucli de significació no és traduïble a altres idees, ni és estrictament metaforic: té la virtut del símbol, interiorment visionari, amb capacitat de provocar una sensació emotiva que transfigura el sentit literal. És “una figuració estilísticament marcada per una expressió estrident, de trets emotius, formalment subratllats en sels seus contorns patètics, trets significatius d'alguna cosa essencial, de sentit immemorial i profund com una ferida de l'ànima: un crit, una forma d'expressió." (pàg. 323). 

Un dels seus registres més corprenedors, apunta Oller, és el registre líric, malgrat el que digui el mateix Ferrater sobre la seva poètica: "Un registre líric que pot definir-se com l'actualització i la formalització d'un instant d'emoció poètica en el qual el subjecte perd la seva posició de domini i s'escindeix en una alteritat anhelant, dolent, expressiva d'una carència fonamental" (pàg. 312).

***

Establerta aquesta hermenèutica alternativa, més matisada i productiva que la que acostuma a predominar en els estudis literaris sobre Gabriel Ferrater, Dolors Oller rebla el clau a les últimes pàgines del capítol, prenent partit com a teòrica de la literatura i com a lectora crítica, i amb una apreciació final sobre el valor de la poesia de Les dones i els dies:

A mesura que passen els anys, sempre que torno a Ferrater em fixo, cada vegada més, en l'emoció que susciten els seus poemes més lírics, aquells en els quals la tessitura interrogativa, de suspensió del judici, lliure de certituds explicatives, obre un espai d'humilitat tràgica per on circula un alè d'experiència irrefuta|ble, de sinceritat poètica i de coneixement preverbal. Uns poemes la forma lírica dels quals fa que la veu que hi parla presenti les seves imatges en relació immediata amb ella mateixa, sense racionalitzacions ideològiques o interessos didàctics. Sóc conscient que pot resultar estrany referir-se a la poesia de Gabriel Ferrater en aquests termes. I diré més: subratllar aquest aspecte pot semblar una idea contrària a les pròpies idees ferraterianes que van tan a favor d'una poesia clara, lúcida, apassionada i divertida. (pàg. 314-5). 

Accions i intencions posa de manifest de manera consistent, que les intencions proclamades pels poetes no ens han de distreure de l'acció dels poemes i de l'experiència que produeixen. 

Ferrater parla de desemmascarament de l'experiència, tant en els seus escrits com en els poemes, "una noció crítica radicalment operativa", ens diu Oller. "Si la fem servir amb tota la complexitat que implica, descobrirem en la poesia ferrateriana un espai d'indeterminació dramàtica, una veu i un subjecte escindits i vençuts pel sentiment del fracàs." (pàg. 315). És el fracàs de tot escriptor contemporani davant la missió de crear signes significatius en un món que ha perdut el sentit de les paraules. 

Ja fa molt de temps que quan llegeixo poesia m'agrada pensar que és una persona concreta la que l'ha escrita, i no tinc cap recança a concedir-li el mèrit d'haver estat capaç de fer-la. Crec que totes les maniobres d'objectivitat neutralitzadora són cabòries teòriques que només aconsegueixen lectures deficients. (pàg. 316).

Dolors Oller acaba el capítol de manera brillant fent una lectura de “La mala missió”, un poema de Gabriel Ferrater que considera emblemàtic de l'esforç literari. No goso parafrasejar més les seves paraules:

La història de la poesia contemporània està constituïda per l'esforç dels poetes per trobar una relació més autèntica entre allò que diuen i allò que fan, i entre les seves formes i el seu món. I seria saludable acceptar d'una vegada per totes que el territori del veritable artista contemporani és aquell que està marcat per aquest esforç (pàg. 324)

Un escriptor necessari, útil i divertit és aquell que no fa règims per als altres: només fa bé la seva feina i, de tant en tant, toca fons. Perquè tocar fons, acarar-nos a alguna veritat cordialment sentida, és la gran funció solidària d'aquests grans insolidaris que són els creadors de signes. La presència de la pietat és, indiscutiblement, un dels paràmetres per mesurar la qualitat del gest poètic. I la raó és, en aquest terreny, insuficient. L'alta qualitat del fet poètic ferraterià, la forma d'expressió que Gabriel Ferrater llega a la humanitat, es troba principalment en els poemes que, com "La mala missió", plantegen una de les característiques més patètiques de la literatura moderna: la de la subjectivitat escindida: més patètica i, al mateix temps, de significació més vasta i d'experiència més solidària. L'expresió d'aquesta experiència constitueix la seva forma de solidaritat, la seva justificació com a ésser humà i com a escriptor. I ara parlo de Gabriel Ferrater, i no dels subterfugis que les nostres racionalitzacions crítiques han inventat, per pudor o per prejudici, a fi de poder parlar sobre literatura, com si la literatura no sortís dels caps dels escriptors, com si, al cap i a la fi, allò més divertit i problemàtic i més interessant d'una obra poètica no fos la intencionalitat que l'anima, i com si aquesta intencionalitat, com a acció que és, no necessités un origen, una energia | que no pot ser sinó la que pové d'un subjecte. [...] "La mala missió" acaba amb una constatació: no hi ha camins, només un pou. Aquesta metàfora, que tematitza el caos de la intimitat, la fosca memòria, la por del subjecte a l'alienació i a la pèrdua de la seva personalitat, és, en la poesia ferrateriana, molt significativa. I és l'experiència d'aquest pou i l'esforç que fa per formalitzar-la allò que fa de Ferrater no solament un intel·lectual valuós i un poeta important per la inflexió que aporta a la tradició poètica catalana, sinó també un gran poeta." (pàg. 327-8)

***

El capítol inclou lectures i comentaris sobre poemes, que aniré aprofitant als apunts corresponents: "Si puc", "A l'inrevés", "Com Faust", "La lliçó", "Sacra rappresentazione", "Teseu", "Amistat del braç", "Punta de dia" i "La mala missió". La primera part del llibre, titulada "Estratègies de lectura", utilitza també alguns poemes de Gabriel Ferrater com a il·lustració i pedra de toc (per exemple,  "Boira","Literatura",  "A través dels temperaments", "La mala missió", "Si puc") i conté una notable lectura comparada de "Teseu" amb "Laberinto", de Jorge Luis Borges. La segona part dedica capítols també a Joan Brossa, Josep Carner, Luis Cernuda, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Josep Pla i Carles Riba (de fet, el capítol "Carles Riba en diàleg: inflexions i connexions", pàg. 215-248, és una extraordinària revisió del diàleg entre els versos i reflexions de Maragall, Riba i Ferrater). L'epíleg hauria de ser un text de lectura obligatòria per als qui considerem que llegir literatura continua sent una activitat valuosa.

--
Apunt revisat el 30 d'abril de 2021