Quina era la posició política de Gabriel Ferrater?

¬¬¬¬¬

"Jo no corro fires amb mules

per carregar de certituds:

si un dia en tinc, hauré perdut

llibertat de renunciar-hi

i és a ser lliure que em vull hàbil.

(Si vols marxants de certituds,

et diré noms: en sé més d'un)"

(Fragment del "Poema inacabat")

Al cap de tres dies de la manifestació per la independència, amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa", l'11 de setembre de 2012, que va aplegar més d'un milió de persones a Barcelona d'acord amb la premsa internacional, l'excel·lent editor Andreu Jaume va publicar un article polític al diari El País amb el títol "La gran estafa". Discrepo de la posició que hi defensa, i considero el seu article tendenciós i anodí. La raó d'ocupar-me'n és que cita Gabriel Ferrater com a autoritat principal per sostenir la seva argumentació.

L'artista abans conegut com a Subal Quinina es va queixar al Twitter d'una mentida o badada que hi havia cap al final de l'article d'Andreu Jaume. A David Figueres, que l'admirava, se li va manifestar com un representant de la caverna. Joan Manuel Pérez i Pinya em deia en un missatge que l'article l'havia deixat descol·locat. I Raül Garrigasait demanava si hi havia cap estudi sobre els intents de l'espanyolisme d'apropiar-se la figura de Gabriel Ferrater. En Joan Manuel confirmava que no, i en Raül m'impel·lia a escriure aquestes línies --en què trobarà, al final de tot, una resposta a la seva pregunta que em sap greu no haver recordat al moment. Mentrestant, l'article d'Andreu Jaume acumula avui 732 tuits i 3.082 m'agrada entre els lectors del diari El País --normal.

Començo per tractar de sintetitzar, sense deformar-la, l'argumentació d'Andreu Jaume, paràgraf a paràgraf (els set mil caràcters que ocupa l'article es reparteixen en quatre paràgrafs, dels quals el tercer aprofita una observació aguda de Ferrater i el quart l'esmenta per tancar l'article, fent-li corroborar la posició de Jaume):

1. Una de les idees polítiques dominants en la generació de Jaume és la identificació de nacionalisme i esquerra. Encara ara, si planteges determinats dubtes respecte al disbarat de l'Estat de les Autonomies, propiciats per la crisi econòmica, social i política, et qualificaran de fatxa. Hi ha fins i tot innocents ciutadans que, ancorats en les velles idees, creuen que els partits Unió, Progrés i Democràcia o Ciutadans són d'extrema dreta.
2. A Catalunya, Convergència i Unió, en complicitat amb els catalanistes --esmenta ERC i el PSC--, sublima els problemes socials i tapa casos de corrupció com el del Palau de la Música tornant a escenificar amb èxit el drama sensacionalista de l'enfrontament amb una Espanya que pretén frustrar les aspiracions fiscals catalanes.
3. Andreu Jaume hi cita i comenta una observació aguda i ben argumentada de Gabriel Ferrater, que a mi també m'havia cridat l'atenció. Aquesta observació, a la frase amb què tanca el tercer paràgraf, el més llarg de l'article, li farà tant de servei que li explicarà tot el procés polític dels darrers anys i, de pas, li donarà munició per tirar contra Xavier Sala i Martín i la idea que una Catalunya independent tindria una situació econòmica sana. L'argument que Ferrater proporciona a Jaume prové d'una conferència, del 1967, inclosa a Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla (Barcelona: Empúries, 2010, pàg. 27). Vaig escriure un apunt en aquest mateix bloc, arran de la publicació del llibre, que pretenia resumir-ne el més rellevant; de manera més rotunda que Jaume i tot, hi destacava que "Ferrater considera que el mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme --afirmació que implica que una ideologia, el catalanisme, dificulta als autors la interpretació de la realitat; els porta a interpretar, per mera facilitat, les discòrdies socials com una esquemàtica discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya".
4. A la seva generació, diu Jaume, li urgeix denunciar l'estafa política del nacionalisme, que és reaccionari i que impedeix la formulació d'un pensament propi i matisat, complex, intel·ligent i arriscat. És possible i elemental cultivar el català i el castellà; denunciar la corrupció i l'abús de poder, independentment del color polític; sentir-se espanyol, català o pigmeu (és el que han defensat, jugant-s'hi la vida, els dirigents del PP al País Basc, i molts del PSOE, davant de la més depurada essència del franquisme i la seva opressió ideològica que queda a Espanya). Assumir avui aquest risc de la intel·ligència coincideix amb la posició del mateix Gabriel Ferrater, que es va suïcidar a l'abril de fa 40 anys, "conmemorados con un sepulcral silencio de la sociedad catalana".

Anem primer per la mentida o badada del final de l'article d'Andreu Jaume que li va saber greu a Subal Quinina, i a mi també. La societat catalana sí que va commemorar l'aniversari de Gabriel Ferrater, concretament els 90 anys del naixement, el 20 de maig. Què podia ser millor per vivificar Ferrater que l'aparició del número 0 de la revista Veus baixes, 272 pàgines sobre Ferrater, amb aportacions de primera línia i revisions de la seva obra des de nous angles? El típic sarau institucional, segur que no. I en canvi, sí que és memorable l'homenatge popular del mateix 20 de maig a les xarxes socials, en què l'optimista etiqueta #90ambFerrater --que contrastava amb el planyívol #40senseFerrater d'unes setmanes abans-- va arribar a trending topic.

Seguim per l'argumentació central de l'article. Andreu Jaume no tergiversa pas Ferrater. L'utilitza mitjançant la fal·làcia consistent a citar-ne un text representatiu --molt ben triat-- i extrapolar-lo a les posicions que defensa. Jo també hi sé jugar, i puc argumentar que el risc de la intel·ligència representat per Ferrater, perseguidor infatigable i íntegre d'un pensament propi, matisat, complex, sense certituds, es manifesta sobretot en la seva opció pel català com a llengua de la seva poesia i la seva recerca lingüística, malgrat la conculcació dels drets lingüístics elementals dels ciutadans espanyols que parlaven català --privats fins i tot d'escola i premsa en la seva llengua--; puc afegir que la seva activitat intel·lectual i cívica indica una denúncia força explícita, en una època de falta de llibertat i repressió policial, de la corrupció i l'abús de poder colossals que es concentraven a Madrid --i només em cal recordar el cas del seu amic José María Valvede--, i podria afegir encara, aprofitant també una conferència de la mateixa època, que, si Ferrater va criticar amb acritud Francesc Cambó, per haver-li fet traduir Plutarc a Carles Riba, em costa imaginar-me què devia dir en privat sobre la repugnant marginació de Riba de la universitat espanyola. Fins i tot parafrasejaré, en favor de la meva argumentació, la darrera frase de l'article de Jaume, la del silenci sepulcral: "És l'actitud que va mantenir sempre, per cert, Gabriel Ferrater, del naixement de qui es van complir al maig 90 anys, sepultats en el complet i deliberat silenci de la sempre hipòcrita societat espanyola.".

Què tenim? Un article polític vulgar, carregat d'ideologia --ai!-- i articulat al voltant de la citació brillant d'un dels grans autors catalans del segle XX, amb la finalitat de plantejar una fal·làcia que el situa al costat de la posició defensada per l'articulista. L'operació es rebla amb una mentida o badada per fer pujar l'emotivitat final del text, prou ben escrit en general. Ara: com que ja podem imaginar que Andreu Jaume hi pot plantejar l'objecció fàcil de recordar-nos que la seva citació de Ferrater es refereix inequívocament al nacionalisme català, potser val la pena que ens fixem en el que diu Ferrater en una conferència inclosa en el llibre Foix i el seu temps (Barcelona: Quaderns Crema, 1987, pág. 14-16). És un text del 1967, precisament dins del mateix cicle de conferències que cita Jaume, en què fustiga també el nacionalisme, d'un altre país:

L'octubre del 38 es va celebrar a Londres un congrés del Pen Club, on hi va anar Riba com a delegat català. Els delegats francesos eren Jules Romains, el novel·lista, un home teòricament d'esquerra, alumne de l'École Normale, un escriptor competent, encara que potser poc creador, i que devia ser --sembla-- completament emancipat de prejudicis, i Benjamin Crémieux, un crític jueu, intel·ligent; aquests eren els delegats francesos. I, aleshores, en obrir-se el congrés (això era poc després del pacte de Munic), els delegats txecoslovacs van demanar que es votés una moció en protesta contra la traïció del govern francès i el govern anglès a Txecoslovàquia. Aquesta moció va ser aprovada pels delegats anglesos. Va ser aprovada, amb entusiasme, per tots els delegats, més o menys, de tots els països. En canvi, va ser rebutjada d'una manera absolutament histèrica per Jules Romains. Bé: la moció va ser aprovada, i després, tornant en el tren que els portava de Londres a París, Riba va fer el viatge en un compartiment amb Jules Romains i amb Crémieux. I em contava que Romains va ser un malson grotesc, perquè estava encès d'ira que algú hagués gosat dir que la France immortelle no havia quedat bé. És a dir que a Jules Romains, tot i que era de l'École Normale, tot i que havia passat pel socialisme del començament de segle, tot i això, no se li podia de cap manera treure de dins el cervell l'obsessió patriòtica que havia assimilat de la seva classe. Hi havia el vell Crémieux, amb la seva barba, que no deia res, perquè el vell Crémieux resulta que era jueu. Naturalment, què els va passar a totes aquestes tres persones? Riba va viure uns quants anys sinistres d'exili a França, Benjamin Crémieux va morir en un camp de concentració, i Monsieur Jules Romains es va passar la guerra a Nova York com a director de l'Institut Francès i defensant la France immortelle.

La citació anterior va seguida d'una puntualització que, ja per acabar, ens divertirà. Ferrater hi diu, el 1967, que "una reacció de patriotisme histèric com la del senyor Jules Romains, aquí només la poden tenir els imbècils i els qui són professionals de reaccions d'aquestes"; és inimaginable "en un escriptor d'un nivell d'intel·ligència mitjà espanyol" --inimaginable, explica, per la manca d'educació en què creixen els escriptors espanyols i catalans, una altra observació aguda. No sé pas què diria Ferrater ara, quan veiem què passa quan algú qüestiona l'Espanya immortal, si és que els reaccionaris espanyols no arriben al nivell mitjà o hi proliferen els profesionals o bé ha acabat per triomfar amb l'Estat de les Autonomies una determinada educació, en el sentit d'inculcació de valors i prejudicis --una càrrega de certituds.

Només em queda respondre la pregunta de Raül Garrigasait --autor, per cert, del pertinent assaig "El gos cosmopolita". Núria Perpinyà, en el seu minuciós llibre Gabriel Ferrater: recepció i contradicció --que ara tinc ganes de rellegir, perquè recordo que, exasperat pel seu detallisme, vaig ser injust en l'apunt que hi vaig dedicar--, va caracteritzar amb acuïtat els intents d'espanyolitzar Ferrater tot inserint-lo en el grup de la revista Laye, intents en els quals destacaria el benemèrit --malgrat tot-- Laureà Bonet, que tractava d'inflar la importància dels poetes castellans dels anys 50. Crec que també Carme Riera ha patit una certa incomoditat respecte a Ferrater en tractar del que anomena Escola de Barcelona, en el llibre dedicat a estudiar la irrupció poètica de Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo.

Creieu-me, lectors d'aquest bloc: he confiat molts anys, més il·lús que ningú, que una entesa cordial amb Espanya era possible. Però, com a persona lliure que sóc, deixaré d'existir abans d'admetre qualsevol nova claudicació que el Govern espanyol ens proposi, i en aquest punt em penso que expresso el sentiment de Catalunya.

***

PS del 22 de setembre de 2012: "Detesto les cases on fa fred i les ideologies", va escriure Gabriel Ferrater en l'epíleg a la Da nuces pueris.

***

PS del 26 de setembre: Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos inclou una entrevista de Roberto Ruberto, del 1969, que havia de formar part d'un llibre d'entrevistes a autors internacionals (hi figuraven Saul Bellow, Pablo Neruda...), llibre que no es va arribar a publicar per la mort sobtada de Ruberto. Joan Ferraté va poder recuperar feliçment l'entrevista, en què Gabriel Ferrater s'esplaia també sobre política, sense por de la censura. Hi diu que Catalunya és un país ocupat, a la vegada que carrega contra el nacionalisme. Aquest fragment és potser definitiu per comprendre la seva posició (pàg. 157): "una cosa que detesto, potser més que cap altra en el món, és el nacionalisme: nacionalisme català, nacionalisme espanyol, nacionalisme europeu, nacionalisme occidental; detesto tots els nacionalismes, però això no obsta perquè a Catalunya hi hagi una situació anormal. La contradicció és aquesta: que vivim quasi en un estat d'ocupació, i en canvi els diners els tenim nosaltres.".

***

PS del 29 de setembre: Gabriel Ferrater comença el "Poema inacabat", l'extensa narració inspirada en els poemes èpics de Chrétien de Troyes, amb un reguitzell de versos inicials de dedicatòria, en què parla dels mestres i els amics, i homenatja els amants de la literatura medieval. Així, dedica el seu poema també a Jaime Gil de Biedma:

I a Jaime Gil, que si fa ús

d'edat mitjana, no en fa abús,

però té sextina i albada,

i a Lluís que l'acompanyava

quan van venir a Cadaqués

ja fa deu dies amb escreix,

i em van portar una cantimplora

(dic ampolla) d'alcohol de Scotland,

ara els recordo aquell passeig

en una tarda de mareig

quan, més enllà de S'Arenella,

vam anar explorant les trinxeres

que són obra dels enxufats

de la guerra de fa vint anys,

i obra instructiva: les trinxeres

que mostren com es perden guerres

(he volgut assonantar guerx

per mostrar com s'esguerra un vers).

Helena, enxufat signfica

aquell que d'anar al front s'esquiva

sense amagar-se: diplomat

i amb mapa i prismàtics armat

vigila costes, veu espies,

denuncia i clava pallisses.

Curiosament, en el debat de política general amb què s'ha tancat la legislatura del Parlament, que va culminar amb la resolució en favor del dret d'autodeterminació, aprovada per una àmplia majoria dels diputats (amb abstenció socialista, i vots en contra del Partit Popular i de Ciutadans), hi va irrompre Jaime Gil de Biedma. Maria Vila es queixava, consternada, al Twitter, que Jordi Cañas acabava de citar-ne un fragment per tancar la darrera intervenció en el debat del partit Ciutadans. La transcripció provisional del Ple es pot consultar ja al web del Parlament. Cañas fa un atac vehement contra la gestió del Govern presidit per Artur Mas, un atac en què el dret a decidir s'interpreta com una cortina de fum. "Y les voy a citar un fragmento de un poema de Jaime Gil de Biedma, otro catalán, otro barcelonés que no sería de los mejores, pero para mí es de los firmes, de los que no abren cajas de Pandora, sino que tiende puentes y quiere reformar y no romper, y quería unir y no dividir, que es lo que quiere Ciutadans.". Va llegir a continuació la meitat de la quarta estrofa, la cinquena i la sisena estrofes de sis versos i el darrer tercet de la seva sextina "Apología y petición", magnífic poema.

Hi ha un brillant text del mateix Jaime Gil sobre el seu interès per la literatura medieval i la seva tria de la sextina, que val la pena de recordar abans de llegir el seu poema sencer. En copio dos fragments, que el lector interessat podrà completar encara amb la carta de Jaime Gil a Joan Ferraté de 9 de novembre de 1962, en què l'avisa que "confieso que me divertí, quizá demasiado, una vez encontrada la solución, en hacer lumpen-marxismo al nivel de nuestros más impacientes konsomoles, cosa que, también, me abstengo cuidadosamente de hacer --por razones de convicción moral e intelectual-- cuando escribo en verso suelto." (Joan Ferraté. Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos. Barcelona: Sirmio - Quaderns Crema, 1984, pàg. 71-78):

• "[...] De la sextina de Herrera, que es floja, aprendí que en las seis palabras a repetir, a lo largo de las seis estrofas de seis versos, y en los tres versos del cabo, deben evitarse las que tradicionalmente conllevan resonancias metafóricas ―nieve, llama o cristal, por ejemplo: la repetición sistemática las vacía de todo sentido, convirtiéndolas en comodines―. Conviene escoger palabras cuyo valor musical o afectivo la repetición intensifica  ―río, montes, noches, selvas...― que es lo que hace Sydney, y lo que seguramente hubiera hecho Garcilaso, o acogerse al ejemplo de Arnaut Daniel, el inventor y miglior fabbro, decidiéndose por las palabras menos poéticas del mundo fiado en que la mera repetición las irá enriqueciendo."
• "La idea de utilizar una forma rara, artificiosa y difícil, según suelen considerar los preceptistas ―los poetas sabemos que las formas artificiosas son las más agradecidas y las menos difíciles―, para escribir un poema sobre España, un poema social, era ciertamente irónica pero no frívola. Del Noventa y Ocho para acá, la evolución del tema de España en nuestra poesía se asemeja más a la de un tópico literario medieval que a la de un tema literario moderno. Además, que se trata de un asunto poco apropiado para escribir un poema moderno. En cuanto realidad, España no es abarcable imaginativamente por la particular experiencia inmediata de nadie, y el supuesto fundamental que da forma a la poesía moderna, ya lo dice Robert Langbaum, reside en la noción de que “la aprehensión imaginativa obtenida a través de la experiencia inmediata es lo primordial y cierto, en tanto que la reflexión analítica que la sigue es secundaria y problemática”. Puesto a encararme desde el primer momento por los aéreos dominios de lo secundario y de lo problemático, me pareció prudente trabajar con la red; de ahí el recurso a un esquema formal preestablecido, a la sextina. Las formas obligadas tienen la ventaja de neutralizar hasta cierto punto las incomodidades inevitables en esa relación tan antigua, tan cordial y tan sólidamente fundada en el malentendido que cada lector a su modo postula entre verdad y poesía, gracias a ellas, pueda más lo que el poema es que lo que el poeta dice.".

Gaudim ara d'"Apología y petición", el poema, de l'any 1962, de Jaime Gil de Biedma, inclòs al llibre Moralidades (publicat a Mèxic el 1966, per culpa de la censura). El reprodueixo sencer:

¿Y qué decir de nuestra madre España,

este país de todos los demonios

en donde el mal gobierno, la pobreza

no son, sin más, pobreza y mal gobierno

sino un estado místico del hombre,

la absolución final de nuestra historia?

De todas las historias de la Historia

sin duda la más triste es la de España,

porque termina mal. Como si el hombre

harto ya de luchar con sus demonios,

decidiese encargarles el gobierno

y la administración de su pobreza.

Nuestra famosa inmemorial pobreza,

cuyo origen se pierde en las historias

que dicen que no es culpa del gobierno

sino terrible maldición de España,

triste precio pagado a los demonios

con hambre y con trabajo de sus hombres.

A menudo he pensado en esos hombres,

a menudo ha pensado en la pobreza

de este país de todos los demonios

Y a menudo he pensado en otra historia 

distinta y menos simple, en otra España 

en donde sí que importa un mal gobierno.

Quiero creer que nuestro mal gobierno 

es un vulgar negocio de los hombres 

y no una metafísica, que España 

puede y debe salir de la pobreza, 

que es tiempo aún para cambiar su historia 

antes de que se la lleven los demonios. 

Porque quiero creer que no hay tales demonios. 

Son hombres los que pagan al gobierno,

los empresarios de la falsa historia 

son aquellos quienes han vendido al hombre, 

los que le han convertido a la pobreza 

y secuestrado la salud de España. 

Pido a España que expulse esos demonios, 

que la pobreza suba hasta el Gobierno, 

que sea el hombre el dueño de su historia. 

No m'entretindré pas a comentar l'abús hermenèutic del diputat Cañas. El que em fa gràcia, més aviat, és que el poema en qüestió admet també una lectura deconstructiva de caràcter oposat, protoindependentista, en què una Espanya sense Catalunya, encetant una nova història, es desfà dels seus dimonis, i els seus homes, superada una purga de pobresa, obtenen finalment el merescut bon govern.

• David Figueres ha tingut l'encert de recordar-nos l'escrit de Jaime Gil de Biedma, "A propósito de un manifiesto surrealista", publicat el 27 de març de 1981, en resposta a un manifest contrari a la normalització lingüística.

***

PS del 15 d'octubre: Feia dies que em voltaven pel cap uns versos del "Poema inacabat", que he localitzat. Són el final d'una llarga tirada narrativa, en què interpel·la Helena Valentí, la destinatària del poema, amb moltes digressions i al·lusions... El que m'importa és constatar que ja no tenim por:

[...] el país

l'empesten fàstics repodrits

per una por llarga. I entendre

sé prou bé que és millor que témer,

però què vols fer-hi? Som tots

(que no em protesti el mot de Hobbes

perquè, de pas, el crido a lleva)

fills de l'espanyol i la seva 

muller de sempre, que és la por.

De muralles contra la por,

els possessius que som els homes

només ens n'aixequen les coses.

Com vols no veure'ns esverats,

els qui vivim tan desmoblats?

--