Llegir literatura en el paradigma 2.0

¬¬¬¬¬

Cap a mitjan 1996 Alfons Cornella devia destacar, en un dels seus butlletins electrònics setmanals Extra!-Net, l'aparició d'un nou cercador d'internet, vinculat a la Universitat de Stanford. Recordo que explicava que feia tot just un parell de mesos que s'havia obert al públic. Es tractava de Google. El vaig provar. De seguida vaig deixar córrer els altres cercadors. La qualitat dels seus resultats sorgia d'un algorisme que ponderava els hipervincles que rebia cada web, inspirant-se en el complex sistema que tenen les universitats nord-americanes d'establir rànquings acadèmics del professorat a partir de la qualitat de les revistes que accepten de publicar-los els articles de recerca (em penso que el rànquing mesura i pondera també les citacions que cada professor rep en altres articles, d'altres col·legues més o menys reputats, en determinades revistes, publicades per institucions de més o menys prestigi). Google no comptava pas el nombre de vegades que una paraula apareixia en una pàgina per ordenar els resultats, com feien els cercadors fins aleshores, sinó que analitzava la relació essencial entre els webs: els seus hipervincles.

Un dia o altre se'm va acudir remenar les opcions de cerca avançada de Google. Em va sorprendre la possibilitat de cercar cadenes de text, frases senceres. I em va venir al cap de fer una prova amb l'enigmàtica frase final, escrita en anglès, del poema "S-Bahn", de Gabriel Ferrater, l'antepenúltim poema de Les dones i els dies: "I maintain that terror / is not of Germany but of the soul." ("Mantinc que el terror no és d'Alemanya sinó de l'ànima"). Intuïa el sentit de la frase, l'efecte que devia pretendre causar Ferrater concloent el poema amb una citació del qui imaginava que devia ser algun vencedor de la Segona Guerra Mundial, del mateix Churchill, d'Eisenhower, tal vegada d'algun dels jutges de Nuremberg. Núria Perpinyà, en el seu estudi "Teoria dels cossos", de Gabriel Ferrater, publicat el 1991, ple de troballes valuoses, interpretava el poema i el sentit de la frase amb encert, i hi detectava el to d'alguns parlaments pronunciats en aquells judicis (pàg. 74 i 95). Què va trobar-me la cerca avançada de Google? Com que les universitats nord-americanes havien començat a publicar els seus clàssics a la xarxa, em va fer aparèixer Poe, el prefaci als Tales of the Grotesque and Arabesque (en un format molt similar al que avui trobo a The Edgar Allan Poe Society of Baltimore). Poe? Unes paraules escrites cent anys abans del nazisme? Qui m'ho hauria hagut de dir?

L'algorisme de Google era el vaticini de les xarxes socials i tecnològiques que avui alguns anomenen paradigma 2.0. Es fonamentava en el que milers i milers i més milers de persones anaven decidint en publicar els seus webs, en apuntar amb els seus hipervincles cap a altres webs que consideraven valuosos. Considero que ja era latent des del principi, a Google, tot el que es comenta ara de la intel·ligència col·lectiva, les dades i els continguts oberts, la renovació tecnològica constant, l'actitud activa de l'internauta, les taxonomies sorgides per acumulació... Al cap d'uns deu anys llargs de l'aparició d'aquell cercador efectivíssim, hem acabat disposant, a un cost relativament baix, d'eines que augmenten de forma exponencial les possibilitats que ens ofereix internet i tenim a l'abast, també, una immensitat de recursos de referència localitzables a la xarxa, inclosos els textos literaris, la digitalització dels quals es troba en expansió contínua. No vull ocupar-me de com serà la literatura de creació en aquest nou paradigma (ja hi ha grups de recerca solvents que s'hi dediquen, com Hermeneia) i amb prou feines m'imagino la manera en què es plantejarà els propers anys la producció cultural i la seva distribució. Tan sols confio que algunes iniciatives encomiables, com ara LletrA, el portal de literatura auspiciat per la Universitat Oberta de Catalunya, sabran evolucionar amb èxit cap al nou paradigma.

Torno a "S-Bahn". Si no recordes el poema, potser val més que el llegeixis per seguir-me, aprofitant que també trobaràs el text sencer a la xarxa. Llegeix també el prefaci de Poe, si us plau. No altera la teva manera d'entendre el poema? I no has sentit plaer en tornar als seus dos primers versos en llatí, "Nox longa quibus mentitur amica, diesque / longa videtur opus debentibus.", que Perpinyà ja s'havia fet càrrec de localitzar-me el 1991 en la primera epístola d'Horaci? "La nit és llarga per al qui ha deixat plantat la seva amiga i els dies / es fan llargs als qui tenen feina pendent". La presència de Poe al final del poema fa que m'adoni avui --no sé si per primera vegada--, mentre escric aquesta nota, que hi ha en la citació d'Horaci una al·lusió inequívoca a les dones i els dies, al títol del llibre de Ferrater. Literatura al principi del poema; literatura al final --però sobretot dues frases que ara veig com són de congruents i com reforcen la unitat del poema--; a l'entremig, la vida ordinària de la gent durant el trajecte amb el tren de rodalia, els records, les imatges que els passen pel cap dels anys del nazisme, la destrucció de la guerra, la reconstrucció. Recordant el sentit profund dels primers versos d'"In memoriam", em plantejo que em convindria buscar el que Baudelaire va escriure sobre Poe, i veig sense necessitat de Google que tots dos poemes acaben referint-se a la por i a la vida de la gent ordinària entremig de la guerra... M'arrisco a fer un pas més? "S-Bahn" és el poema més ambiciós de la tercera secció de Teoria dels cossos i un dels poemes majors de Les dones i els dies.

Afirmo que l'operació de llegir continuarà sent un acte íntim i solitari; continuarà comprometent tota la nostra intel·ligència, sensibilitat i imaginació. Però s'hi produiran almenys quatre canvis, que enumero tot seguit:

• En primer lloc, ni la crítica ni la universitat, en la seva activitat docent o en la recerca, no podran ignorar la xarxa. No podran ignorar tampoc la multiplicitat de formats, sobretot la proliferació del vídeo. I en utilitzar la xarxa i esmentar les seves fonts, les cites apareixeran per sempre, gràcies a l'hipervincle, en el seu context. Encara més: a mesura que l'activitat docent, de recerca i la crítica es desenvolupin i difonguin amb més intensitat a la xarxa, ens resultarà més difícil delimitar què és acadèmic i què no.
  
• En segon lloc, el saber de caràcter enciclopèdic que posem en joc com a lectors es tornarà un saber amplificat. El que fins ara havia estat una intuïció vaga que volíem confirmar, un eco que ens feia recordar algun altre text, que ens portava a remenar i escampar amb plaer els llibres per la biblioteca de casa, es convertirà en una alternança de lectures en paper i per pantalla, buscant la confirmació d'una similitud de to, la corroboració d'un calc, un plagi o homenatge. Potencialment, gaudirem més dels elements no expressos del text, els elements no explícits, els que remeten a la nostra memòria de lector. D'altra banda, l'interès sobtat per un determinat autor de segona fila, una escola literària, un corrent minoritari es podran satisfer amb facilitat gràcies a l'accés en línia als catàlegs de la gran majoria de biblioteques, al nombre creixent de textos digitalitzats de totes les èpoques i procedències, i a la possibilitat d'obtenir-ne traduccions automàtiques solvents.
• En tercer lloc, tindrem per primer cop a l'abast un nombre apreciable de comentaris crítics i valoracions derivats de les lectures ingènues, dels lectors de bona fe, que es faran públiques. A llibre llegit, el lector corrent es tornarà més actiu. Les lectures ingènues es podran compartir, categoritzar, valorar, i apareixeran molt abans que es produeixi la recepció crítica o acadèmica dels nous textos. Una bona part dels lectors no concebran la tria del que decideixin llegir sense el filtratge, la recomanació i l'intercanvi de comentaris amb la seva comunitat.
• En quart lloc, els grans lectors, que ben sovint són els autors, podran publicar directament a la xarxa les seves notes de lectura, per compartir-les, sense que hàgim d’esperar que les apleguin en un llibre --imaginem la possibilitat de llegir les notes de Riba sobre Maragall mentre les anava escrivint, o tastem el que escriu Jaume Subirana al seu bloc a propòsit de "Dedicació", de Josep Carner.

He trigat unes dues hores i mitja a escriure aquesta nota. L'historial de navegació indica que he obert mentrestant 71 pàgines, d'11 webs diferents. M'he pogut documentar sobre alguns detalls amb naturalitat, tot redactant-la; sense pensar-hi gaire, he pogut anar més a fons que no hauria anat anys enrere. Havia tornat a llegir aquests últims dies alguns fragments i articles de Joan Ferraté, del seu germà Gabriel, de Dolors Oller, Carles Riba, per escalfar motors, i he recuperat del disc dur fins i tot tres o quatre fitxers amb anotacions de fa temps, una del llibre de John Battelle The Search: How Google and Its Rivals Rewrote the Rules of Business and Transformed Our Culture. He llegit centenars d'articles, capítols de llibres, apunts de bloc, presentacions i teories sobre el paradigma 2.0 al llarg dels darrers mesos --i he fet moltes hores de pràctiques a les xarxes socials a títol particular. He copiat, enganxat i reescrit algun fragment genèric que m'ha resultat aprofitable --massa genèric i aïllat perquè tingués sentit citar-ne la font o enllaçar-hi. Aquest procés de preparació i escriptura no és tampoc una manera de fer diferent de l'habitual a l'hora de redactar, avui en dia, algun informe a la feina --potser amb la diferència que a la feina em toca ser més expeditiu i que a vegades la voracitat dels projectes t'impel·leix a ser encara més esquemàtic. Sense arribar a ocupar-me de la creació literària, constato --suposo que podria escriure constatem-- que l'operació d'escriure un text no trivial, una mica complex, també ha canviat.

Imaginem-nos què ens diria un Roman Jakobson que es replantegés, al cap de 50 anys, les relacions de lingüística i poètica. Segurament defensaria que les qualitats del signe perduren, que l'emissor i el receptor continuem sent els mateixos, per més que les noves tecnologies de la informació i la comunicació puguin alterar d'alguna manera les nostres operacions de llegir i d'escriure i de publicar aquest text mateix, que ara estic a punt d'acabar de revisar i que trigaré només uns segons a penjar a internet. Ja publicat, no estaré obligat a donar-lo per acabat, no l'abadonaré fins que no me'n cansi: el poliré encara els dies següents, algú hi afegirà comentaris i hi respondré, i hi tornaré una altra vegada al cap de quinze dies, perquè avui l'he rellegit i algunes parts m'han semblat ben fluixes (faig modificacions menors a 6 paràgrafs i tracto d'explicar-me millor en els 2 paràgrafs finals, amb un augment del 14% del nombre total de paraules ;-) En fi, feia temps que volia posar per escrit quatre idees sobre la nostra manera de llegir literatura en l'actualitat, anava rumiant-hi i parlant-ne... Una amiga que és bona lectora em va demanar, si és que n'arribava a fer un article, on el publicaria. On? Que on el publicaria? Ara com ara, aquí mateix, al bloc, a mitjanit, amb l'empenta d'un tweet demà a primera hora i avall. Si és que el que he escrit té cap mena d'interès, ja n'hi haurà que l'escampareu, oi? -- PS 10/02/2010: N'hi ha que l'heu escampat. Gràcies!

Apunt revisat el 3 de juliol de 2011

--