Fornes1990

¬¬¬¬¬

Fornes, Antoni. "Rics del que han donat: Un apunt sobre l'osmosi poètica entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater", pàg. 87-92. L'Aiguadolç: Revista de Literatura, núm. 11, any 1990.

Recomanable article. Fornés hi parla d'una peculiar simbiosi, curiosa i absolutament insòlita, fecunda, "ja que deixa intacte --lluny de qualsevol contagi-- el to peculiar, inconfusible, de cadascun d'ells. De fet, qui els haguera llegit per separat ignorant la seua biografia parcialment compartida, potser s'estranyaria de sentir parlar de cap altra influència que la d'una vaga i comuna aposta per l'anomenada 'poesia de l'experiència'." (pàg. 87).

La mútua influència es concreta, d'acord amb Fornés, en l'estima pels mots de la tribu i en els aspectes teòrics de l'ofici de poeta, de les condicions del bon poema, de la mateixa finalitat de la poesia. Mentre Ferrater força sovint la capacitat expressiva de la llengua, "Gil de Biedma despulla el castellà estalviant-se vigorosament tota mena de luxes expressius" (pàg. 88). El resultat en tots dos casos és l'eficàcia i la precisió, obtingudes per procediments inversos.

Fornés esmenta els acords bàsics dels dos poetes en el procés d'estilització mútua: "el caràcter de descripció moral dels seus poemes, el gust per intercalar un to col·loquial al servici de la pintura autobiogràfica, l'autenticitat aconseguida a través de la consideració de la sinceritat no ja com a ètica sinó com a poètica, la fascinació pels poetes anglosaxons contemporanis, el compartit respecte per la poesia medieval i un cert rebuig per la renaixentista" (pàg. 89). Però li semblen poc rellevants comparats amb les complicitats poètiques: que els poemes tinguin sentit (allò de la carta comercial, tan citat), que la poesia no sigui una coartada per a les confusions personals, que la vida i la literatura siguin una aposta per la felicitat (com un deure i no pas un dret, tal com havia observat Auden). "Servesca aquesta menció del seu comú nervi felicitari com a modesta manifestació de gratitud a l'obra d'aquests dos animalots poètics --rics del que han donat-- creadors d'una poesia alhora tan distinta i alhora tan igual de sensata, clara, lúcida i apassionada; en una paraula, divertida." (pàg. 92).

Fornés cita Gil de Biedma, unes paraules que no recordava: "Todos los poemas de Gabriel tienen un origen muy concreto. Lo que pasa es que él luego suele cortar amarras, con lo que el poema se suelta y adquiere una desconcertante y, según cómo, impenetrable variedad de sentidos."

--