Perpinyà1997

¬¬¬¬¬

Perpinyà, Núria. “La inestable modernitat de Gabriel Ferrater”, dins Veus baixes: Paper de versos i lletres, núm. 0, monogràfic I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, maig de 2012, pàg. 204-223

Es tracta de la conferència que Núria Perpinyà havia impartit a la Universitat de Londres (a la School of Modern Languages of Queen Mary and Westfield College), dins la 8th London Conference of Catalan Studies, el 5 de desembre de 1997. Una reflexió arriscada, que ens situa en context històric el plantejament estètic de la poesia de Ferrater --difícil de sintetitzar, per la gran quantitat d'informació i de punts de vista de què dona compte. Perpinyà trenca esquemes, i constata que els lectors joves no troben tan modern Gabriel Ferrater com el trobaven els lectors de la generació d’ella o com els coetanis de Ferrater. Apunta cap al final de l'article una reflexió de fons: 

Els estudiants d’avui dia, postmoderns vulguin que no vulguin, es cansen de Ferrater perquè reflexiona massa i sap el que és millor, quan a ells els manquen al·licients per estudiar, no saben què triar i es cansen aviat de pensar. Encara que la manca d’ideologia política podria unir-los, no ho fa perquè Ferrater substitueix la ideologia per la cultura llibresca, mentre que els joves la substitueixen per la cultura audiovisual. Els estudiants de finals del XX i de principis del XXI tampoc no s’impressionen quan es presenta Ferrater com un bohemi de luxe; avui dia un jove sense treball és una fatalitat vulgar sense glamour. El gran poeta de Reus tampoc no els sorprèn per la seva sexualitat, perquè els joves actuals són impudents i promiscus, ni els estranya el seu agnosticisme, ni admiren el seu poliglotisme, perquè no consideren que sigui indispensable per tenir una visió internacional de l’existència quan naveguen per tot el món amb un anglès d’estar per casa, sense necessitat d’estudiar lleis gramaticals. (pàg. 222).

De fet, Perpinyà declara que s'ha acabat convencent que el pes de la tradició literària a Les dones i els dies és immens. Enumera a l'article els aspectes de la poesia de Gabriel Ferrater que el lliguen a la tradició i després ressegueix sobretot els aspectes que el lliguen a la modernitat, d’acord amb diferents teòrics de la literatura, no sempre coincidents, i també els aspectes que el separen de la postmodernitat, amb noves discrepàncies entre els teòrics de més anomenada.

A Perpinyà la poesia de Ferrater li sembla tradicional, amb el benentès que considera la tradició de manera positiva, en el sentit d'intemporal. És una poesia plena de llibres, amb un realisme ja conegut, ocupada en l'amor i el sexe de manera preeminent, amb els sentiments que se'n deriven (la presència del sexe i l'amor en la poesia no és cap novetat; si de cas, contrastava amb la censura ambiental del franquisme)... El paper líric de les dones en aquesta poesia és, en canvi, qüestionable, tradicionalista.

Les teories clàssiques de la modernitat, observa Perpinyà, es resisteixen a ser aplicades a Les dones i els dies --m'estenc més en la síntesi de les seves reflexions sobre la modernitat de Ferrater, que no en les reflexions sobre el deute de Ferrater amb la tradició, apuntades als dos paràgrafs anteriors. Seguint els exemples de Perpinyà, la poesia de Gabriel Ferrater no lliga amb les descripcions del que és ser modern d’Hugo Friedrich, Marcel Raymond, Carlos Bousoño, Roland Barthes, Octavio Paz. Fins i tot, sembla que trenqui amb l'inventari de característiques dels poetes moderns de l'influent L’estructura de la lírica moderna de Baudelaire fins als nostres dies, d'Hugo Friedrich, publicat el 1956.

Ara, la valoració de la modernitat depèn de la teoria de la qual partim:

• “Un escriptor car a Gabriel Ferrater, Gottfried Benn, l’any 1951, a Problemas de la lírica, deia que l’autoreflexió creativa era el tret distintiu de la modernitat. Assenyalava quatre obstacles per a poder-ho ser: no podrà ser modern el poeta que separi el subjecte de l’objecte i transformi l’objecte en un adorn decoratiu; el poeta que abusi de les comparances massa explícites (el «je raye le mot ‘comme’ du dictionnaire» de Mallarmé); el poeta que empri adjectius de colors de clixé, i el poeta que adopti un to melodramàtic i messiànic.” (pàg. 207).
• “A la mateixa època, l’any 1950, un altre escriptor benvolgut de Ferrater, Cesare Pavese, divideix la modernitat, i per extensió la història de la literatura, en dues classes. Segons Pavese hi hauria dues maneres d’escriure. D’una banda, la del misticisme angelical, la paralitzadora, la reaccionària, que seguiria l’escola evasionista de D’Annunzio i que apostaria per un estil hermètic. Les estètiques formalment agosarades –de les quals s’allunya Ferrater– acostumen a camuflar ideologies reaccionàries. D’una altra banda, hi hauria la literatura realista, socialment crítica, que tindria un caràcter evolutiu i progressista com la de Ferrater. Vist així, el nostre poeta sembla molt modern, mentre que en les teoritzacions anteriors semblava tot al contrari.” (pàg. 214)

Perpinyà repassa quatre denominadors comuns de la modernitat: la ciutat, el col·loquial, l’agnosticisme i el metadiscurs. M'interessa el que apunta sobre el col·loquialisme: “Per fer-nos càrrec del to col·loquial de Les dones i els dies, cal interpretar-lo de manera sincrònica i adonar-nos que la llengua poètica ferrateriana s’allunyava dels escriptors anteriors i de força coetanis. Ferrater va transgredir l’horitzó d’expectatives lingüístiques de la poesia del seu moment. Trenta i cinquanta anys després, el sistema poètic català ha assimilat els seus atreviments i els ha fet seus. La parla de Ferrater ja no sembla moderna, ja sembla literàriament normal. I per als lectors més joves ja sembla antiga i tot.” (pàg. 217). Respecte a l'agnosticisme, corroboro l'observació de Perpinyà: Ferrater és conseqüent amb l'absència de Déu fins i tot en les seves imatges, en què de manera sistemàtica "defuig les comparances celestials, les al·lusions etèries, immaterials, volàtils, abstractes.” (pàg. 217).

S'ha considerat que la poesia de Ferrater es manté allunyada de l'avantguarda, que mostra una manca d’experimentalisme. “Normalment, l’incompliment dels requisits de modernitat és vist com una insuficiència del poeta, que no és a l’alçada del seu temps. Vist així, Ferrater seria poc experimentalista. El seu germà Joan Ferraté el valora a l’inrevés; l’elogia per no haver-se deixat endur pel corrent frenètic de la modernitat.” (pàg. 213) --opino que, tanmateix, Teoria dels cossos és un llibre amb experiments considerables, començant pel "Poema inacabat" i seguint amb tota la tercera secció, i Ferrater té un contacte intens amb Foix, l'altre poeta català, amb Carner, que l'influeix profundament.

A les conclusions, Núria Perpinyà, ateses les inadequacions de Ferrater respecte a les teories sobre la modernitat literària, planteja una nova possibilitat: 

¿Tindria gens de sentit qualificar Gabriel Ferrater de postmodern? Atès que les teories de Fokkema sobre el postmodernisme s’apliquen a partir de 1950, la connexió postmoderna de Ferrater seria admissible històricament. Al parer de Fokkema, la personalitat postmoderna és una intensificació de la moderna: el text com a quelcom inacabat; el dubte epistemològic en la relació entre el text i la realitat presentada; la dimensió metaliterària; la importància del paper del lector. Gabriel Ferrater il·lustra força bé els quatre punts que ens proposa Fokkema, encara que el primer (el de l’inacabament) ha estat excessivament exagerat i connotat biogràficament. (pàg. 220). 

Novament, hi ha més teories, també sobre la postmodernitat. Ferrater no s’adapta a les característiques  de la postmodernitat que destaca Hans Robert Jauss ni a les de Gianni Vattimo. Sí que mostra de forma constant el sentiment d'incertesa i s'impregna de múltiples tradicions literàries --característiques que altres autors, com Hans-Georg Gadamer, han associat a la postmodernitat.

Com deia Auden, al seu assaig «The Poet & the City», del 1948: «The characteristic style of Modern Poetry is an intimate tone of voice, the speech of one person addressing one person, not a large audience; whenever a modern poet raises his voice he sounds phony». ("L'estil característic de la poesia moderna és un to de veu íntim, la veu d'una persona que s'adreça a una altra persona, no a un gran auditori; quan un poeta modern alça la veu, sona impostat.") Gil de Biedma acostumava a citar l’axioma d’Auden (“que un poeta modern, quan aixeca la veu, sempre sona a fals”) a propòsit de Ferrater i d’ell mateix.

Núria Perpinyà, en una fotografia de l'època
que va escriure la seva primera novel·la, Un bon error, publicada el 1998

--