Gimferrer1997

¬¬¬¬¬

Gimferrer, Pere. "Malentesos ferraterians", pàg. 361-369 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Tercer dels sis testimoniatges que tanquen el llibre del simposi de 1997: lector atent, traductor de part dels poemes de Mujeres y días, poeta i prosista rigorós, Gimferrer es formula algunes preguntes no trivials sobre la poesia de Gabriel Ferrater. Els malentesos que repassa comencen per la mateixa caracterítzació com a poeta realista que parla d'aspectes de l'experiència, que és, ens diu, una caricatura reduccionista. El consideren també el mateix tipus de poeta que Jaime Gil de Biedma, i eren molt amics i tenien admiracions comunes, però Gil és més llegible com a poeta de l'experiència i els seus poemes són al capdavall entenedors, i "de Gabriel Ferrater no es pot dir pas això." (pàg. 362). Gimferrer tancarà la seva intervenció amb aquestes paraules (pàg. 368-9):

[Esbrinar cap a on on ens porta l'obscuritat de Ferrater] ens mostraria en Gabriel un poeta molt més modern que no pas un simple poeta de l'experiència; potser més modern en aquest sentit que Gil de Biedma, que és un poeta excel·lent però que s'emmarca en un terreny històric molt concret (en el qual té uns resultats magnífics). Gabriel en canvi va més enllà.

Gimferrer esmenta alguns exemples de poemes difícils d'entendre, o de motiu profund no coincident amb el motiu superficial: "Moeurs exotiques", "Cançó del gosar poder", "El mutilat". Es fixa també en poemes que semblen senzills, d'una facilitat immediata, amb un català literari molt planer i molt llis, diferent del de Carner, Riba i Foix. Gimferrer puntualitza que Ferrater fa evolucionar el català literari, i obté "efectes expressius d'ambigüitat molt inesperats de construccions aparentment molt planeres", un aspecte que considera poc estudiat i no gaire aprofitat per la poesia catalana posterior, que no té la traça de Ferrater a estilitzar la parla quotidiana (pàg. 365). 

Gimferrer posa, com a exemple de poemes aparentment senzills, "In memoriam" i "Els jocs", que considera excel·lents. Fa la paràfrasi d'"In memoriam": resumeix la narració de fets, tallada bruscament per la reflexió final sobre la por:   

L'he traduït i me'l sé de memòria en català i en castellà. A on ens porta, aquesta construcció? Perquè si ens porta simplement a explicar que a la guerra van matar gent i s'hi va passar por això no ens porta enlloc, no és aquesta la finalitat del poema. S'imposa com a objecte ambigu..." (pàg. 364)

"Què són els poemes de Gabriel Ferrater?", es pregunta Gimferrer (pàg. 366). Aquesta és la qüestió central: 

Són artefactes verbals i intel·lectius en la major part dels casos de molt difícil interpretació: s'imposen per la seva ambigüitat. Ara, això caracteritza una obra d'art important [...] Això es pot dir tant d'un poema molt obscur de Rimbaud o de Mallarmé com d'un poema aparentment clar de Baudelaire: no són pas clars. Amb més motiu es pot dir de Gabriel Ferrater. Sobre un canemàs externament tan clar com el d'alguns dels poemes dels Tableaux parisiens de Baudelaire, el que fa són construccions per començar mentalment complexes, en segon lloc gramaticalment molt ambigües i en tercer lloc --i potser el més important-- molt difícils de copsar quant a la seva finalitat última.

Hi ha potser en aquesta referència a l'ambigüitat el record de Seven types of ambiguity, de William Empson, que Gimferrer no arriba a esmentar però que sabem que havia llegit per indicació de Gil de Biedma, el qual probablement l'havia conegut per Ferrater (Papers, cartes, paraules, pàg. 345-6). Ferrater el considerava el gran crític anglès contemporani del New Criticism, i en va escriure una peça breu per a l'editorial Salvat, no inclosa a la tria d'articles titulada Escritores en tres lenguas. El darrer malentès que enumera Pere Gimferrer és que la teoria literària que exposa Gabriel Ferrater en els seus escrits, informes i conferències és consistent, però la seva pràctica poètica no sempre hi casa --una de les tesis fonamentals desenvolupades per Oller al capítol sobre Ferrater del seu llibre Accions i intencions (2010). En canvi, "la dicció --el que tradicionalment en deien la forma-- sí que la té en comú, sempre és molt reeixida, molt compacta, és una cosa a la qual no sembla que li puguis llevar ni afegir res" (pàg. 367).

Gimferrer conclou que Gabriel Ferrater és una "personalitat poètica molt poderosa" --a la poesia catalana de postguerra sols s'hi pot comparar Brossa, apunta-- "però alhora en gran manera desaprofitada des del punt de vista de la seva continuïtat." (pàg. 367). Narcís Comadira o Salvador Oliva, que el van tractar i el coneixen profundament com a poeta, s'hi deixen influir parcialment, no de manera plena, La història literària catalana i la crítica l'han tendit a considerar un poeta diàfan: no ho és. Gimferrer reclamava un cos d'opinió més generalitzat i divers dins la història i crítica literària catalana contemporània per apreciar Ferrater.

--