El terme kenosi procedeix de The Anxiety of Influence, de Harold Bloom. És el tercer dels sis modes que descriu pels quals un poeta d'energia creativa prou forta, com Gabriel Ferrater, reinterpreta la tradició i rellegeix els seus precursors per procurar-se un espai propi. La kenosi és el mecanisme artístic de ruptura que defensa el nou autor contra la deriva que el portaria a repetir merament els camins fressats. Gabriel Ferrater estableix una discontinuïtat abrupta amb els seus precursors: nega tota pretensió de superioritat de la poesia com a discurs, indaga sobre la vida moral d'un home ordinari, separa i fa prevaldre el contingut per damunt de la forma, defensa un estil impersonal i clar, d'eficàcia administrativa (un llenguatge sense autonomia estètica), i basteix un contingut lúcid i apassionat, d'experiències concretes, feroçment antiideològic, net d'estupefaccions i preguntes buides.
El dolorós renaixement de la literatura catalana, amb Verdaguer, Maragall i Riba, es torna potència salvatge en Carner i Foix, per la llibertat omnímoda que proporciona l'absència d'una extensa tradició propera en la pròpia llengua. Carner ens crea una tradició generosa, complexa i imaginativa de poesia enllà del romanticisme, i una llengua precisa i plena. Foix vivifica en una expressió contemporània, bevent de l'avantguarda i per un insubornable sentit crític, la connexió natural de la nostra literatura amb la poesia medieval. La proesa de la literatura catalana --moltíssims més noms propis que no esmentaré--, realitzada amb una llengua perseguida, des d'una identitat que han intentat destruir al llarg dels segles, és una creació singular, de mèrit universal.
A l'estiu i la tardor de 1957 Ferrater llegeix profundament Shakespeare, una quinzena de les seves millors obres de manera cíclica. L'assimila i, a més a més, es familiaritza amb la literatura elisabetiana. Escriu "In memoriam" basant-se en Shakespeare i els poemes de Les dones i els dies, amb predomini del vers blanc. Fa recular la seva dicció segura enllà de Shakespeare, cap al ritme i la veritat eixuta i àgil i feliç dels precursors Chaucer, March, Bertran de Born i Chrétien de Troyes, buidant --diria Bloom-- Wordsworth i Baudelaire, Freud i Wittgenstein, nodrit per la saba de Carner i Foix. Qüestiona absolutament l'estètica romàntica i, més enllà, tota la literatura que havia sorgit en el Renaixement. Tria un tema especialment insidiós, la guerra civil, i sap mantenir-hi el to, donar-hi valor universal. Ferrater omple els seus poemes de saviesa el·líptica, amb una dicció contrària al sublim. Aspira a escriure una poesia més gran i la realitza. Aquesta operació de buidatge, que a la vegada desfà i aïlla els precursors, és la kenosi.
Jutgem qualsevol poeta del segle XX posant els seus millors poemes al costat d'"In memoriam". Pocs resistiran la primacia de Ferrater.
--
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada