Casas2019

¬¬¬¬¬

Casas, Carlota. "Les dones de Teseu: El paper de les figures femenines en la poesia de Ferrater", dins Reduccions: Revista de poesia, número 113, octubre de 2019, pàg. 172-196

Carlota Casas dona consistència a Les dones i els dies com a llibre construït, articulat del principi al final, ric de sentits. Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos serien llibres poc unitaris, gairebé simples reculls de poemes. Ara: la publicació de Les dones i els dies implica una relectura de l'obra, en què el conjunt dels poemes traça una imatge, sincera i matisada, de la trajectòria vital del poeta ("el personatge que parla en el poema", precisa Casas), que a la vegada enriqueix cada poema considerat aïlladament. La tria del títol, l'epígraf de Jill Jarrell, la desaparició dels títols i epígrafs dels llibres anteriors (substituïts per la numeració de les cinc seccions) representen un canvi manifest.

En aquesta ponderació de Les dones i els dies com a obra travada, Casas fa una lectura excel·lent dels versos inicials de Jill Jarrell, com una de les claus del llibre: la problemàtica relació de literatura i vida. I també és excel·lent la seva lectura de "Teseu", el darrer poema del llibre, com a "comiat del personatge creat, que no és altre que el poeta" (pàg. 175). "Sembla lícit pensar que en la composició que tanca Les dones i els dies el poeta resolgui aquesta oposició entre vida i literatura a favor de la primera i que ho faci, com deia més amunt, acomiadant-se del personatge creat." (pàg. 178). "'Teseu' concentra i recull els motius temàtics més importants que el lector ha anat trobant al llarg de Les dones i els dies: la memòria, la construcció literària de la identitat, la por a l'oblit, la traïció que suposa tot intent de recuperació del passat i, per últim, les dones vinculades un cop més a la vida." (pàg. 179).

El final de "Teseu" indica que cal sortir del laberint i tornar cap a les dones, que "dins la poesia de Gabriel Ferrater --observació penetrant-- signifiquen, entre d'altres coses, la porta d'accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana, en general, i de la vida moral del poeta. Són bàsicament les dones en la seva relació amb el personatge poètic les que canalitzen aquella recerca de la veritat sobre la vida que per Ferrater ha de tenir com a objectiu tota literatura que pretengui ser alguna cosa més que un artefacte estètic i busqui assolir una certa dimensió moral." (pàg. 180-1). Casas defensa que el paper dels personatges femenins en la poesia de Ferrater "va molt més enllà de les funcions que generalment s'assignen a la figura de l'estimada dins la tradició literària." (pàg. 181). El fil que va dels versos inicials de Jill Jarrell al poema final, "Teseu", té en molt bona part les dones com a fil conductor. Destaquen en l'argumentació de Casas les lectures detallades de tres poemes: "Mädchen" (pàg. 182-6), "Esparver" (186-8) i "Lorelei" (188-195) --tres lectures que no m'acaben de convèncer.

Finalment, "Teseu" apuntaria la solució a la problemàtica entre vida i literatura, una solució que rau fora del poema. "Si la literatura, i concretament la poesia, és un instrument per arribar a un coneixement més profund, un cop s'ha tingut aquest accés a aquesta comprensió d'un mateix i del món, caldrà anar més enllà i fer un pas de retorn cap a la vida per tal de tancar aquest procés." (pàg. 195). Casas insinua que "el silenci conscient --poètic, diria jo-- de Gabriel Ferrater se'ns presenta com la tria més eloqüent, i també la més honesta poèticament, de totes." (pàg. 196). És una conjectura valuosa, i no recordo haver-la sentit ni llegit mai fins ara.

--