dissabte, 2 de novembre de 2019

Una conferència al Centre de Lectura de Reus

¬¬¬¬¬

Convidat per l'Associació Gosar Poder, vaig fer una conferència al Centre de Lectura de Reus, a la sala Emili Argilaga, el 29 d'octubre de 2019. Bona organització, unes desenes de persones de públic en un vespre entre setmana, presentació breu i intel·ligent de David Figueres. Repasso en aquest apunt el que hi vaig explicar.

L'objectiu principal de la conferència era exposar com Gabriel Ferrater s'havia fet un lloc dins la literatura catalana i el seu fil conductor era el comentari d'uns quants poemes representatius de la seva operació. Per mostrar l'energia exemplar d'"In memoriam", el poema que obria Da nuces pueris, els primers versos que devien llegir de Ferrater molts lectors, vaig projectar en pantalla, abans que res, dos poemes representatius del to dominant en la poesia catalana d'aquells anys, dos poemes del 1946: "Els joves", del llibre Camí dels dies, de Joan Teixidor, inclòs a la coneguda Antologia general de la poesia catalana (1963) de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, i el poema IV de Cementiri de Sinera, de Salvador Espriu.


ELS JOVES

Somreien a l’esperança els perfets, els intactes.
Ignoraven que la mort també fou creada per a ells.
Quan enramà l’enfiladissa dels jardins ses hores,
en tot havien pensat: en l’amor fresc i tendre
de les dones, el cel llunyà i els ocells del capvespre,
l’afany de la nit, la llum taciturna del geni,
els fills com un llevat dels anys, l’aigua que s’empeny
sense rescloses, lliscant sobre pedres i molsa.

En tot havien pensat, menys en aquest trepig de la sang
en els camps desolats que vanament omplia
l’espetec de les armes; tot, menys aquest mirar al cel
amb les ninetes buides. Això era nou per a ells.
Però compliren sense recel, com aquell qui paga
comptes oblidats del pare, per l’honor del nom;
allò que no era d’ells i que, potser, volien rompre,
sobtadament va dominar-los, com un llevant arravatat,
molt més fort que l’enfiladissa dels jardins,
que l’aigua i que les roses; potser perquè era estrany
i gran, impalpable, i es nodria d’un august silenci,
del camí de la sang també sense rescloses.


IV 

Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.


El contrast és obvi. "In memoriam" és un poema major, d'una ambició superior al que s'escrivia en aquell moment, i a tot el que van escriure els seus amics poetes, d'una intensitat que el situa al costat del Nabí, de Josep Carner, i de les Elegies de Bierville, de Carles Riba. L'any 1961 va establir Ferrater com un escriptor de primer nivell. "In memoriam" és un poema narratiu llarg, amb una dicció planera, ple d'objectes i fets concrets, sense abstracions, amb un to absolutament diferent del que s'havia escrit durant molts anys, que parla de la iniciació sexual, i a la vegada de la felicitat dels adolescents i de les salvatjades de la rereguarda durant la Guerra Civil, de la por. És un poema anticonvencional, arriscat, que fa miques els teòrics del realisme social.

Aquell fortíssim inici de Da nuces pueris havia estat concebut amb deliberació. Ara sabem, gràcies a la impecable edició crítica de Les dones i els dies que ens ha preparat Jordi Cornudella, que l'original presentat a censura el 1960 ordenava els poemes de manera diferent. Fins que no va arribar a impremta, Gabriel Ferrater va tenir gairebé un any per llimar versos, eliminar poemes, afegir-n'hi i encetar el llibre amb la peça major, "In memoriam", i tres poemes narratius de més d'una pàgina: "Faula primera", "Faula segona" i "Els jocs".

Vaig citar a la conferència el pròleg de Castellet a Teoria dels cossos, fonamentat en unes notes que li havia proporcionat el mateix Gabriel Ferrater:

A l'ofici de Ferrater s'unien una sèrie de característiques que, en el món de la poesia catalana d'aquells anys [...] van provocar una sorpresa inquietant. Si intentem d'analitzar les causes d'aquesta inquietud --doblada de rebuig en alguns casos--, veurem que es tractava de la prevenció de tot stablishment literari davant les novetats no controlades, especialment les que es referien al llenguatge i al contingut dels poemes [...] Ferrater produí un insòlit i enlluernador esclat de voluntat desalienadora de les seculars tradicions i prejudicis d'una societat poètica --per no dir d'una societat, tot court-- tan essencialment conservadora que podia comptar els rebels amb els dits d'una mà. 

Seguint la recomanació dels organitzadors, després de concentrar-me en els primers versos d'"In memoriam", vaig repassar uns quants poemes, amb el nexe comú de la relació de Ferrater amb altres escriptors, fixant-me en la seva capacitat de fer-se un lloc en la nostra literatura. Vaig basar els meus comentaris en els apunts del blog, i he aprofitat per posar-ne algun al dia:
  • "Sobre la catarsi", i el qüestionament de Joan Maragall
  • "Cambra de la tardor": he afegit al comentari el poema de Riba que potser Ferrater tenia present en el moment d'escriure aquest poema
  • "El ponent excessiu", i la importància menystinguda de Rosa Leveroni
  • "Josep Carner", una vindicació a contracorrent
  • "Poema inacabat", amb èmfasi en els elogis a Carner, Leveroni, Foix i Pla
  • "Per José María Valverde": el que vaig mirar de dir-ne a la conferència està explicat amb detall a l'apunt, fora de la sorpresa que encara em causa que Valverde ometés la referència al Nabí en l'article que va escriure en record de Ferrater i del poema que li havia dedicat
Gabriel Ferrater, com a poeta d'una gran energia creativa, va combatre intel·lectualment per fer-se un lloc principal dins la literatura:
  • Sobretot, per la qualitat singular de la seva poesia
  • També per la seva presència, i la seva conversa infatigable, als cercles literaris i per la seva amistat amb els millors autors de l'època --el coneixien i el reconeixien
  • Per la seva influent interpretació de la nostra tradició literària, que consisteix en uns pocs textos publicats en vida i unes conferències de literatura a la Universitat de Barcelona:
    • el postafi de Da nuces pueris, 1961
    • les vint-i-tantes conferències, dels anys 1965-6 i 1967 --ara aplegades i endreçades en el brillant Curs de literatura catalana contemporània que enguany ha publicat Empúries
    • el pròleg de Castellet a Teoria dels cossos, 1966 --considerant que es fonamenta en unes notes del mateix Ferrater
    • el pròleg al recull d'articles de Foix Els lloms transparents, 1969
    • el pròleg al Nabí de Carner, 1971
    • el pròleg a les Versions de Hölderlin, de Riba, 1971
  • Per la recuperació pòstuma i edició rigorosa que el seu germà Joan Ferraté va anar fent dels seus escrits esparsos, un esforç que ha prosseguit Jordi Cornudella amb la seva tasca editorial --la feina perdurable davant dels intents o l'interès d'alguns per minimitzar Gabriel Ferrater.
Ara: l'ambició de Gabriel Ferrater el duia més lluny, i val la pena que tinguem present que les observacions sobre la seva pròpia poesia no són mai gratuïtes: "he provat de fer-me un racó a l’ombra de la branca de la poesia anglesa que surt de Thomas Hardy i s’allarga amb Frost, Ramsom, Graves, Auden. Però Bert Brecht és qui primer em va dir que la poesia es pot estar de molts luxes.", escrivia al posfaci de Da nuces pueris. Fixem-nos en les edats de naixement d'aquests poetes: Hardy 1840, Frost 1874, Ransom 1888, Graves 1895, Auden 1907 -- Brecht 1898 (cal dir que Thomas Hardy comença a publicar la seva poesia el 1898). Significativament, aquesta branca de la poesia anglesa s'allarga amb Philip Larkin, nascut el 1922, com Ferrater.

Vaig projectar altres dates de naixement cap al final de la conferència:
  • Verdaguer 1845, Ruyra 1858, Maragall 1860, Albert 1869, Guerau de Liost 1878, Carner 1884, Pons 1886, Foix 1893, Riba 1893, Salvat 1894, Pla 1897, Manent 1898, Oliver 1899, Garcés 1901, Rodoreda 1908, Leveroni 1910, Espriu 1913, Teixidor 1913, Rosselló-Pòrcel 1913, Villangómez 1913, Palau 1917, Brossa 1919, FERRATER 1922, Andrés 1924, Ferraté 1924, Bonet 1926 
  • Valverde 1926, Barral 1928, J. A. Goytisolo 1928, Gil 1929 
Vaig recomanar finalment, per cloure la conferència, l'edició crítica de Jordi Cornudella de Les dones i els dies, que ens dona el text net i polit, i complet, de la poesia de Ferrater, amb un aparat crític exhaustiu, sobri i còmode.

***

En acabat, vam anar amb Biel Ferrer, Fina Masdéu i David Figueres, els impulsors de l'Associació Gosar Poder, a sopar plegats. Una colla amb moltes ganes de fer feina per Gabriel Ferrater i per Reus!

***

El dia de la conferència no vaig saber saludar el professor Josep Murgades, que no coneixia. Vaig tenir la sort de coincidir-hi l'endemà al tren, de Barcelona a Sant Vicenç de Calders --el viatge es va fer curt! Murgades em va dir que les gamberrades de Gabriel Ferrater són pròpies de Reus.

A Tunis, el 1966, pel Premi Internacional de Literatura que promocionaven els editors Barral, Einaudi i Gallimard. De l'esquerra a la dreta, Josep Maria Castellet, Carlos Barral, dues persones desconegudes, Gabriel Ferrater i, potser, un dels germans Goytisolo. Vaig triar aquesta fotografia perquè es projectés a la sala abans de començar la conferència i, un cop acabada, durant el torn obert de paraules. Em va servir per recordar que, en aquells anys d'escriptura de poesia, la conversa entre amics devia ser un estímul constant.

--

2 comentaris:

Unknown ha dit...

M'hauria agradat sentir-te, Enric: saps si hi haurà penjada, a part o a banda, una gravació?
jm

Enric Blanes ha dit...

L'Associació Gosar Poder s'assegura que es conservi un àudio de cada conferència. Quan estigui disponible, suposo que el blog hi podrà enllaçar.

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites