dissabte, 24 de març de 2012

Gomis1998

¬¬¬¬¬

Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, 1998, 183 pàg.

Llibre escrit des de la cordialitat, amè i discret, amb molta informació de primera mà, procedent d'arxius i entrevistes amb la família i els amics, professors i coneguts, amb l'avantatge incontestable de l'afinitat reusenca. Tot i que el meu interès per la biografia de Ferrater és més aviat subsidiari, derivat del desig de comprendre millor una obra que admiro... què et diré? Tant de bo que l'hagués llegit abans! Apunto els detalls del llibre que m'han resultat més reveladors, pel que tenien de confirmació o de novetat.

Dels oncles de Ferrater, n'hi havia dos que eren deu anys més grans que el pare i que es van abocar al negoci --Ricard Ferraté va estudiar per advocat. Un dels oncles, Joan, diabètic, va fer d'escriptor, va impartir classes d'alemany, va publicar un llibre de poesia. La família va posar diners al Cercle de Lectura i altres òrgans socials com el Círcol de Reus. El pare i els oncles estaven al corrent de les novetats literàries angleses, franceses, castellanes i catalanes. El pare era molt sentimental, un home que mirava de complaure els amics, aficionat a l'automobilisme. Era catalanista; va ser detingut per militars quan pujava de Reus a Barcelona, el 6 d'octubre de 1934. Tenia un amic tisiòleg, i un germà i un cunyat afectats per la tuberculosi --tot plegat explica la dèria higienista, la tria d'un col·legi amb grans finestres, i, fins i tot, em penso, la construcció del Picarany. Durant la guerra civil va ser president del Socors Roig Internacional. A Bordeus, el 1938, primer el van nomenar cònsol, i arran de no acceptar un cas de favoritisme, hi van enviar un substitut, de forma que va passar al càrrec de canceller (els seus dos germans eren també a l'estranger en acabar la guerra).

Amàlia Soler era filla d'un dels advocats més prestigiosos de Reus. Quan Gabriel Ferrater tenia un any, van traslladar-se al raval de Sant Anna 13, un edifici que gairebé no ha sofert modificacions, una casa espaiosa i confortable, amb servei domèstic suficient i una bona biblioteca. La Francisca, l'Esclava de malnom, dida del Gabriel, per qui tenia un afecte especial, i masovera del Picarany, era aragonesa i els cuinava mentre eren al camp.

Joan Ferraté, en l'entrevista especialment remarcable que li va fer Ramon Gomis el 1974, explicava que el seu germà Gabriel havia après a llegir cap als deu anys. Els professors de l'institut, en general, el consideraven un mal alumne, brillant però incapaç de posar cap mena de disciplina. Gabriel Ferrater i els seus amics anaven sovint al cinema. Agustí Solé Barberà explica que es masturbaven, a la mitja part. Llegia molt, i ja als tretze anys, diuen, havia llegit La muntanya màgica i Els Buddenbrook, de Thomas Mann, i llibres en francès. L'oncle Joan --mort el primer any de la guerra-- havia dit que la seva biblioteca seria per al Gabriel. Era ateu de ben menut, i també molt sentimental, tot i que a vegades se n'avergonyia.

Respecte als anys de la guerra civil, em crida l'atenció que Ramon Gomis acumula prou detalls per constatar que els records descrits a "In memoriam" impliquen molta reelaboració, molt de treball literari per aconseguir que la narració mantingui la intensitat. Així, el dia que pren la bicicleta del taller requisat, no anaven pas al castell de Tamarit sinó a veure un vaixell embarrancat prop de Torredembarra, i va ser l'antic propietari del taller, acabar de col·lectivitzar, qui li va reclamar primer els diners, i el Gabriel va dir que ja els hi pagaria sa mare. Els pares van tornar de França el 1942, però Ferrater situa el final del poema, l'episodi de l'Oliva del vespre de Bordeus, cap a l'any 1943 o el 1944, en l'inici de la derrota alemanya, amb bombardejos dels aliats. Albert Romero i Agustí Solé Barberà corroboren, en canvi, l'exactitud de la sensació que tenien, en accedir abans d'hora als prostíbuls, un parell d'anys abans que no els hauria tocat, i sense amagar-se'n. Ferrater va començar a escriure en català el 1937 en la seva activitat acadèmica. Els primers bombardejos contra Reus van ser el 9 d'abril de 1937, i en van patir 56; la família va anar-se'n al Picarany, i després, al març de 1938, cap a Barcelona --va dedicar molt de temps a llegir. No s'hauria quedat a Barcelona per fervor per la República, per sentimentalisme, sinó perquè la seva lleva podia ser cridada a files, i a la família Ferraté no els convenia tenir un fill que poguessin considerar desertor.

Al liceu Michel de Montaigne ja s'hi matricula com a Gabriel Ferrater, amb erra final a partir d'aquest moment (nascut a Reus, Catalogne). No passa el curs al juny, i no es presenta a la convocatòria de l'octubre. Joe Bousquet, el poeta amb qui va mantenir una nombrosa correspondència --no trobada--, li va enviar alguns llibres. Ramon Gomis no creu que hi hagués correspondència amb Jean Paul Sartre, però sí que havia llegit La náusée, les Mémoires del cardenal de Retz i l'obra d'André Gide, i Joan Ferraté mateix ens recorda que havia llegit tots els autors de l'escola surrealista. A França es va acostumar a llegir en anglès i en alemany. Va aprendre-hi que es podia ser diferent.

Els pares es van quedar a França i ell va tornar. Es va instal·lar al Picarany i dedicava gairebé tot el temps a llegir i escriure poemes. L'ordre acadèmic de Reus li va resultar un malson, tot i que l'odre del clero i els militars encara va trigar un parell d'anys a imposar-se. Ramon Gomis ha trobat que era un estudiant de notes fluixes, repetidor constant, per falta d'interès en els estudis de batxillerat, i que era una llegenda, per exemple, allò que ensenyava grec a Florentino Castaños, el professor de grec de l'institut de Reus. Els amics diuen que es feia el germanòfil per portar la contrària. Gomis considera que Gabriel Ferrater retocava el seu passat quan l'entrevistaven.

Al servei militar primer de tot va fer mans i mànigues per aconseguir el passi de pernocta. Tant a Barbastre com a Osca sempre va ser a les oficines, i procurava estar enxufat pel tinent Fernando Murillo. Es va llicenciar al febrer de 1946, al cap de 35 mesos de servei militar. Els germans Ferraté, davant la crisi, es van barallar i van dividir el negoci. A partir del moment que va anar a estudiar a Barcelona, quan tornava a Reus, s'instal·lava al Picarany. D'acord amb Joan Ferraté, els seus mestres en pintura eren Joaquim Sunyer, Miquel Villà, Jaume Mercader, André Lohté, Ingres, els venecians, Tizià i Cézanne. Comadira hi afegeix Matisse.

Ramon Gomis explica, a les pàg. 172-3, l'anècdota que hi ha darrere del "Poema inacabat":

A finals dels anys quaranta, un xic flamenc de Reus, un seductor amb gran predicament en el món femení, va empaitar una de les filles d'una família benestant de Maspujols. Aquesta noia, avorrida de la vida quotidiana, va caure enamorada del seductor i, amb l'escàndol consegüent, fuig amb ell a un mas solitari, a viure uns quants dies de disbauxa amorosa. La corda els va durar una setmana, no tenien diners ni maneres d'obtenir-ne (per descomptat, el xic no tenia ni ofici ni benefici). A la noia de Maspujols no li va quedar altre remei que tornar cap a casa, per vergonya de la família, que la va tancar a pany i forrellat. No era qüestió de pensar a trobar-li un marit com cal ara que estava encetada. I si abans ja ho tenia força complicat --la hisenda anava a menys i la família era nombrosa, tres germanes i tres germans--, ara l'empresa matrimonial era gairebé impossible.

Hi havia a Reus, però, qui es va assabentar de l'assumpte i es disposà a treure'n partit. Es tractava d'un noi poc afavorit, de pocs recursos, però de conducta exemplar. És possible que pensés que no era el moment històric per deixar una possibilitat per millorar de posició social i sense embuts es va plantar a casa de la família de la noia per recordar-los que calia perdonar i que, amb una mica de dot, es podien entendre, que ell estava disposat a reparar l'honor de la família pagesa. La proposta no va provocar massa dubtes. Era una solució avantatjosa i va trobar --diguem-ne-- un final feliç.

--

divendres, 16 de març de 2012

Murgades2012

¬¬¬¬¬

Murgades, Josep. Conferència "El meu Gabriel Ferrater", dijous 15 de març de 2012, 19.00 h. Sala d'actes del Centre de Lectura de Reus

Hi ha, en el camí d'accés a la sala d'actes, set vitrines amb llibres (alguns de poc freqüents, com l'homenatge Una lleu sorra i Espais de probabilitat finits, signat per Ferrater i Eduard Bonet) i algunes fotos, revistes enquadernades, obertes per la pàgina on hi ha l'article de Ferrater o sobre ell. En una sala de lectura annexa, hi han penjat un notable retrat de Ferrater pintat per Josep Maria de Martín i sis olis de l'època en què s'havia interessat per la pintura i la tècnica dels pintors (n'hi ha quatre amb el motiu de la pineda que envoltava el Mas Picarany), quadres que es complementen amb un full solt que reprodueix l'article de Xavier Amorós "Una pintura a mig fer de Gabriel Ferrater sota els pins", publicat a l'Informatiu Museus número 28. La sala d'actes és plena de gom a gom --potser unes cent cinquanta persones--; n'hi ha que seuen en cadires supletòries i n'hi ha que s'hi estan drets tota l'hora llarga de conferència, a la qual no afegeixen cap torn de preguntes. Núria Aulestia fa una breu i sòbria presentació del conferenciant, que és el quart i darrer del seminari que ha organitzat el Centre de Lectura de Reus (dilluns hi va intervenir Jordi Julià, dimarts Xavier Amorós, dimecres Ramon Gomis). A la lectura dramatitzada que segueix la conferència, de Rosa Mateu i Ramon Balasch, amb el títol "Paraules Ferrater", no m'hi puc quedar --per no perdre el tren de tornada a Barcelona.

Amb el vers "Diré el que em fuig. No diré res de mi" com a lema, Josep Murgades va desgranant records i anècdotes de la seva època d'estudiant a la incipient Universitat Autònoma de Barcelona, amb un centenar d'estudiants a l'espai habilitat al monestir de Sant Cugat del Vallès. Gabriel Ferrater hi va començar a exercir de professor --tot i no ser llicenciat, perquè li faltaven les assignatures maria, de la mena de Política, Religió i una més--- de l'assignatura "Teoria literària", substituint juntament amb Francisco Rico el defenestrat professor Guillem Díaz-Plaja --Enric Sullà ha explicat amb més detall l'episodi en el documental Metrònom Ferrater, d'Ernic Juste.

Murgades ja havia estat triat, en el número de juny de 1972 que Serra d'Or havia dedicat a la memòria de Gabriel Ferrater, per escriure un article necrològic que evoqués la seva tasca docent, i puc imaginar-me que la conferència d'avui no desdiu gaire dels records escrits quaranta anys enrere. Els records de Murgades el situen com a espectador, sense gaire protagonisme. Confessa, de fet, que sempre ha estat més interessat en la història que no en la literatura, i que no ha llegit tampoc mai gaire Ferrater. -- Creu que, amb Josep Pla, és un dels autors que han escrit en una part de la seva obra l'antitopos de la joventut, època trista i desgraciada --una idea que també troba en un dels textos de Les bonhomies de Josep Carner.

Murgades va tenir el curs següent Ferrater com a professor en matricular-se de l'assignatura de "Lingüística", molt concentrada en Chomsky i de bon nivell acadèmic, i va assistir a les seves classes del setembre del 1969 a l'abril del 1972. El considera un molt bon docent, sobri, contingut, seriós, que tractava els alumnes de vostè i tenia preferència per donar classe a primera hora, a les nou del matí. En la tertúlia del bar El Mesón, era més informal, fins i tot procaç a vegades, però no pas tant com s'ha arribat a dir, i hi parlava més aviat del món i de literatura (els seus plantejaments crítics eren formalistes). Murgades considera que Gabriel Ferrater i el seu germà Joan van ser els dos lectors més seriosos i profunds que hi ha hagut d'Ortega y Gasset.

Josep Murgades (font: Pencatala.cat)

Com a professor, Murgades va tenir d'alumnes Xavier Macià i Núria Perpinyà, que va animar a estudiar Gabriel Ferrater, i més endavant Assumpta Terés, ara professora a Hamburg i descobridora dels informes de lectura que havien quedat als arxius de l'editorial Rowohlt. Esmenta Rilke, una frase que agradava a Riba i al mateix Ferrater: "La glòria és la suma dels malentesos que es donen al voltant d'un nom nou.".

Al llarg de la conferència, en fi, Murgades recorda també algunes frases i idees de Ferrater memorables:
  • Considerava --la frase li sap greu a Josep Murgades-- que la literatura catalana de Roís de Corella a Verdaguer era un invent de Joaquim Molas.
  • "Jo escric en català perquè és l'única llengua en què sé fer-hi faltes", atès que escriure literatura és infringir les normes de la llengua.
  • La darrera, ja l'havia inclosa en un article del diari El punt - Avui de 28 de desembre de 2011: "En tàcita advocació dels corrents formalistes, sostenia Gabriel Ferrater que només comença a saber-se una llengua estrangera quan no totes les seves paraules et semblen absolutament poètiques.".

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites