diumenge, 16 de gener de 2011

Joan Ferraté

¬¬¬¬¬

"Pero lo que operaba con más fuerza era una razón verdaderamente insensata, y es que la inmensa gloria de Antonio, poeta desde luego de rango mucho más alto que Manuel, originaba una especie de irritación contra éste. Sin tocar su absurdo moral, el fenómeno encierra un absurdo crítico: no se admira bien a Antonio si no se arroja una clara luz sobre Manuel.”
(Gabriel Ferrater, “Manuel Machado", pàg. 319, dins Escritores en tres lenguas)


No hi entenc prou. Ara: no és Joan Ferraté un dels poetes catalans més importants de les darreres dècades? El Catàleg general 1952-1981, el llibre que aplega tota la seva poesia, és una meravella, començant per la tirada virtuosíssima de tetrasíl·labs que fan de pròleg a la primera secció, “Les taules de Marduk i altres coses”, i acabant per la sàtira esmolada dels 17 rodolins memorables de la quarta i darrera secció, “Catorze professionals i dos escaigs (més un extraviat d’última hora)”; a l'entremig, el punt d'inflexió que representen en la literatura catalana els sis poemes amorosos de Llibre de Daniel --i no ho dic pas perquè es tracti d'una relació homosexual ni perquè el llibre aparegués el 1976, raons banals, sinó per la seva insòlita falta de pudor i valentia. La dicció de la poesia de Ferraté, precisa, bastida amb rigor i planera a la vegada, sorprenent i lúcida, s'ha d'estendre a les seves traduccions apassionades, apropiacions en diu ell: Cinquanta poesies de Du Fu, Les poesies de C. P. Cavafis, els Líricos griegos arcaicos. És una veu singular, i diferent de la del seu germà Gabriel.

La seva obra crítica ha obtingut un reconeixement indiscutit. Es va situar de ben jove en primera línia, amb el sensacional Carles Riba, avui (de l’any 1955, inclòs el 1993 a Papers sobre Carles Riba), seguit dels assajos inclosos a Dinámica de la poesía: Ensayos de explicación 1952-1966. A la seva maduresa va continuar publicant llibres importants: els assajos sobre Carner aplegats a Papers sobre Josep Carner; la seva edició d’Ausiàs March i les lectures incloses a Llegir Ausiàs March; la seva traducció i interpretació de La terra gastada d’Eliot. Va anar editant amb pulcritud els escrits esparsos del seu germà, i la mateixa correspondència amb ell i amb Jaime Gil de Biedma. No són tampoc desdenyables els articles i les notes de diari aplegats a Provocacions i Apunts en net, ni les entrevistes d'Opinions a la carta. L’excel·lència crítica de Ferraté ha afavorit potser que es negligís la seva poesia, com si es tractés d’un crític considerable que hagués publicat alguns versos. Un dels millors lectors que ha donat el país, va exercir de professor una bona part de la seva vida a l'estranger, primer a Santiago de Cuba, després, molts anys, a la Universitat d'Alberta, a Edmonton, al Canadà. Diuen que trobava que el nostre clima intel·lectual era dominat per la covardia i la reticència.

Víctor Obiols, autor d’una tesi que és l’origen del llibre Catàleg general 1952-1981: Elements intertextuals en l’obra de Joan Ferraté (Reus: Institut Municipal d’Acció Cultural, 1997), ha argumentat la seva defensa de l'obra poètica ferratiana millor que no jo: “condemnat a una mena d’ostracisme crític per raons que ara no vénen al cas, està destinat probablement a ocupar un lloc assenyalat en l’àmbit de la literatura catalana de la segona meitat de segle: crític, traductor, poeta, editor de clàssics, la seva obra, personalíssima, és exponent d’un rigor extrem, d’una densitat de pensament considerable i d’un gust i d’un criteri segurs” (pàg. 11). I afegeix, per caracteritzar la seva poesia: “L’obra poètica de Joan Ferraté planteja una gran paradoxa: aconsegueix de distingir-se per la seva singularitat, per la plasmació literària d’una personalitat idiosincràtica, per la seva originalitat al capdavall, i tot això mitjançant una pràctica fonamentalment derivativa, imitativa i plagiària; una obra en la qual l’heroi no és el ‘jo’ líric sinó la pròpia literatura; una obra que fonamentalment reformula mitjançant procediments paròdics una vasta tradició literària, en una revisitació irònica d’allò-que-ja-ha-estat-dit.” (pàg. 16).

A propòsit de les relacions entre la poesia de Gabriel Ferrater i la poesia de Joan Ferraté, copiaré només el poema "4 juny 1970", dedicat a Josep Carner, el poeta admiradíssim de tots dos germans, i el paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner, un text memorable i eloqüent que ens explica el sentit profund de les paraules finals, “Com una pàtria”, del poema “Josep Carner” de Gabriel Ferrater.


4 juny 1970

Ha mort, Carner. ¿Sabeu? És el senyor que anava
pel camp i que, en tornant de donar un volt,
deia el que havia vist, a tots portant consol.
Josep Carner és mort: tota la saba
del món ha refluït cap a l'abís,
i és ara una ganyota, la faç del paradís.


Paràgraf final del "Prospecte" a Papers sobre Josep Carner (pàg. 8-9)

És llegint Carner quan tenia tretze anys que vaig aprendre a entendre la poesia, i d'ençà d'aleshores li he estat fidel i l'he seguit llegint amb una admiració que no sembla que hagi d'arribar mai al seu límit. És en relació amb la seva obra que he jutjat bona part dels autors que en el curs dels anys he tingut la sort de conèixer, i sempre he tornat a la lectura de Carner com qui torna a casa i a la veritat d'un mateix. M'omple d'orgull el seu art, cada vegada que en torno a comprovar l'excel·lència, comparable al de Shakespeare per la seva generositat i al de Góngora per la complexitat del seu funcionament intern, germà del de Machado per la qualitat de la imaginació, però diferent del de tots ells per l'heroisme abnegat que el projecta damunt de l'experiència comuna incorporada en els termes aleatoris d'una llengua que es dóna el cas que és la meva, al mateix temps que és la de Carner. Aquesta diferència és el fonament de la meva fidelitat i la justificació del meu orgull. Només que fossin uns quants més que un grapat a sentir un orgull semblant i potser aquest país començaria a tenir una mica de mèrit.


Alguns enllaços
Joan Ferraté i Daniel J. Szsotakiwisky (1970)

--
Apunt revisat el 26 de gener de 2016

dissabte, 8 de gener de 2011

Valverde1982

¬¬¬¬¬

Valverde, José María. "Ferrater: l'experiència de traduir-lo" (article traduït per L. Soldevila). Faig, 16 (març de 1982), pàg. 18-19

Breu, bonic, elogiós article, agut i dens, escrit al cap de 10 anys de la mort de Gabriel Ferrater en record d'una amistat intensa. Valverde hi explica la seva experiència de traductor en Las mujeres y los días; li van tocar els poemes més hermètics, diu, en la distribució de feina que van fer amb Pere Gimferrer i José Agustín Goytisolo. Esmenta el poema que Ferrater li va dedicar, "Per José María Valverde", amb l'observació que el tema és a la data, data que sols Valverde podia interpretar, com a exemple del caràcter hermètic d'alguns poemes del seu amic.

El decasíl·lab predominant a Les dones i els dies prové del ritme d'Ausiàs March i, sobretot, del vers blanc de Shakespeare, de qui Valverde afirma que Ferrater es va tornar el més gran coneixedor a tot l'Estat --s'intueix que en poc temps, després d'haver-ne parlat amb Valverde. Així va obtenir una forma poètica que tenia la flexibilitat conversacional de la prosa. Encomiàsticament, i per la seva afinitat amb Robert Graves, Valverde va afirmar que Ferrater era un poeta anglès que escrivia en català.

Clou l'article considerant exemplar l'art de Ferrater: "l'art de ser un poeta menor, deliberadament ajustat a unes fronteres en l'expressió, que realçaven d'aquesta manera la vàlua del que es contenia en el seu territori" (pàg. 19).

--

dijous, 6 de gener de 2011

El text dels poemes

¬¬¬¬¬

He preparat aquest apunt pensant en qui hagi vingut a parar al bloc sense conèixer Gabriel Ferrater, o sense tenir la seva poesia a mà. Conté enllaços a tots els poemes inclosos a Les dones i els dies, copiats i a vegades comentats per tota mena de lectors en les seves pàgines sobre literatura i els seus blocs i fotoblocs. Miro de satisfer, de pas, l'expectativa de qui es pensava que, darrere de la llista sencera de títols dels poemes que apareix a la columna esquerra, hi trobaria els textos. Els títols de l'esquerra només porten a les meves notes sobre cada poema, amb el mateix criteri que més avall aplico a la llista de llibres de Ferrater i a la bibliografia.

En aquest apunt, quan no he trobat el poema enlloc de la xarxa, o quan apareixia en un document llarg i difícil de destriar, he enllaçat amb la pàgina corresponent a l'edició de 1968 de Les dones i els dies que reprodueix el Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres. He aplicat el mateix criteri en els poemes més llargs, que només havia trobat com a fragments: "In memoriam" i "Poema inacabat" amb la seva "Tornada".



Per llegir la poesia de Ferrater, de totes maneres el millor que un pot fer ara mateix és comprar l'edició que en va publicar Jordi Cornudella a Edicions 62 a començament de l'estiu de 2010. És una edició barata i pulquèrrima, neta dels possibles errors de còpia dels poemes a la xarxa i respectuosa amb la composició tipogràfica original i el deliberat acarament del poema de la pàgina esquerra amb el de la pàgina dreta.






Textos de Les dones i els dies
Apunt revisat el 30 de juliol de 2011

dissabte, 1 de gener de 2011

Muñoz1999

¬¬¬¬¬

Muñoz Pujol, Josep Maria. La gran tancada. Barcelona: Columna, 1999, 346 pàg.

Fluixa evocació de la tancada de 287 intel·lectuals a Montserrat, del 12 al 14 de desembre de 1970, en protesta pel procés de Burgos. Una vegada apareix Gabriel Ferrater en el relat, al cap d'una cinquantena de pàgines, les observacions i els comentaris del narrador sobre Gab, com l'anomena, s'hi converteixen en un dels fils conductors de la pseudohistòria o pseudonovel·la, fins al final del llibre --si el llibre contingués un índex de noms, resultaria que Ferrater, a partir de la pàgina 58, apareix esmentat gairebé a la meitat de les pàgines. És ben bé un precedent de F., de Justo Navarro.

És lamentable que Muñoz no doni per gaire més que per la xafarderia. Descriu un Ferrater molt alcoholitzat, envellit, farfallós, fins i tot una mica sord, alterat per la impossibilitat de beure durant la tancada, i malfiat que els manipulessin. Tanmateix, el seu llibre conté algunes observacions a consignar:
  • la citació d'unes cartes in extenso a Isabel Rocha (pàg. 61-62)
  • una interpretació de l'afer de la detenció de Ferrater per l'article que Manuel Sacristán va publicar amb el pseudònim Víctor Ferrater (pàg. 78-81)
  • la referència a Elma Marcusi, una deixebla de Brian Tate, que havia estat amant de Ferrater mig any, a Nottingham i Londres, el 1962
  • l'angoixa per la seva feina mal retribuïda
  • l'aspecte juvenil dels texans i les vambes, indumentària més barata que l'americana i la corbata
  • l'animadversió per Espriu, el poeta de la mort, i també per Maria Aurèlia Capmany, i l'amistat amb Blai Bonet
  • unes quantes frases estrafetes que podríem atribuir a Ferrater
--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites