dissabte, 19 de setembre de 2009

Espais de probabilitat finits

¬¬¬¬¬

Espais de probabilitat finits (1969) és un llibre escrit pel matemàtic Eduard Bonet en què Gabriel Ferrater consta com a coautor. Bonet no havia gosat escriure el llibre en català, i no se n'havia sortit amb un corrector que havia tractat d'ajudar-lo. Va conèixer Ferrater, es van fer amics, com recorda al seu llibre Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres. “La col·laboració de Gabriel Ferrater va consistir en la discussió dels capítols escrits en castellà i la traducció al català. Aquesta feina comportava revisar els conceptes, fixar una terminologia científica en català i oferir un text que evités encarcaraments de llenguatge i que fos un model viable d’estil científic.” (pàg. 474). “Vaig pensar que... la seva feina anava molt més enllà de la de traductor i vaig decidir que sortís a la portada com a col·laborador del llibre. No li ho vaig consultar abans i quan en va veure els primers exemplars es va sentir molt orgullós. Tal com ja he explicat, em va demanar uns llibres per ensenyar-los o regalar-los a uns amics seus que dubtaven que sabés matemàtiques.” (pàg. 488).

El meritori esforç del llibre de Bonet a posar en valor l'interès de Ferrater per les matemàtiques, la lògica i la filosofia, em persuadeix d'incloure els Espais de probabilitat finits dins la relació dels llibres de Ferrater.

--

dimecres, 16 de setembre de 2009

Un blog espuri (presentació)

¬¬¬¬¬

Tot i que havia seguit el batxillerat de ciències, la literatura em va atreure fins al punt de matricular-me de Filologia Catalana a l'Autònoma el 1982. La professora i crítica Dolors Oller, que impartia l'assignatura Introducció als Estudis Literaris, devia ser la primera persona a posar-me un poema de Ferrater al davant. Literatura Catalana I, a càrrec de Jordi Castellanos, incloïa, com una de les darreres lectures obligatòries, Les dones i els dies. Tant se val que no n'acabéssim el programa. A les vacances del 1983 vaig llegir el llibre per primer cop.

He tornat sovint als poemes de Les dones i els dies, i als altres textos de Ferrater que han anat apareixent. Durant una llarga temporada vaig arribar a dinar, un cop per setmana, amb un parell d'amics, per llegir plegats amb atenció, un poema darrere l'altre, el llibre sencer. Era un esforç de lectura solidari, contrastat, perserverant, poderós, que ens feia recórrer amb goig la distància plantejada pels versos del poema, fins a percebre'n els valors menys evidents. Una bona part de les observacions d'aquest blog es fonamenten en aquella experiència singular. Els versos de Ferrater em continuen tornant a la memòria, moltes vegades, amb el pas dels anys, amb la gràcia d'entendre'ls millor.

Vaig acabar la carrera tot compaginant-la amb feines com a professor de llengua. Durant uns quants anys vaig col·laborar amb editorials i agències de traducció, més aviat esporàdicament, per suplementar el sou de tècnic acabat d'incorporar a un departament de la Generalitat. Ara la meva feina consisteix a coordinar un equip de deu persones dedicades a la comunicació corporativa i a la gestió del coneixement en una organització en què treballen unes vint mil persones; una de les meves dèries professionals és la usabilitat. No m'he dedicat mai a la docència de la literatura ni he publicat res. Em considero un lector de bona fe, que va dir aquell, lateralment interessat aquests darrers mesos pel que algun savi hiperbori gosarà qualificar de crítica 2.0 ;-)

Un fres de móres negres té primordialment una utilitat personal: endreçar les meves notes, pensar-hi més, endinsar-me encara en la lectura de Ferrater. Vaig encetar el blog el 22 de maig de 2009 i vaig publicar-hi més de cent cinquanta dels seus apunts de cop, ja que em convenia organitzar còmodament la llista de la columna esquerra --amb l'inconvenient que la pressa de publicar tots els apunts seguits fa que encara n'hi hagi de buits o de parcials, amb moltes observacions pendents d'afegir. Hi haurà pocs apunts que duguin una data posterior, perquè l'estructura fonamental del blog és fixa: un apunt per poema, un apunt per llibre. Un fres de móres negres és, doncs, un blog impur, per la infreqüència de publicació de nous apunts, i un blog oportunista, que aprofita més que res les facilitats de publicació d'aquest gènere de webs.

Durant els propers mesos, aniré recuperant totes les notes de lectura que he aplegat al cap dels anys --una distracció satisfactòria, un camí amb prou al·licient per a un servidor. Actualitzaré els apunts ja publicats, l'un darrere l'altre. Potser cal dir que aquestes móres, sorgides al marge de l'admirable hort acadèmic, hauran complert amb escreix la seva missió només que arribin a endolcir el paladar d'algun altre lector.

Apunt revisat el 12 de juny de 2010

--

Castan2009

¬¬¬¬¬

Castán, Carlos. "Cartas desde la postguerra: Gabriel Ferrater en Huesca", pàg. 45-56, dins Papeles dispersos. Saragossa: Tropo, 2009, 163 pàg.

Malgrat el títol, l'article de Carlos Castán posa l'èmfasi en els efectes perdurables de la postguerra a la ciutat d'Osca i, s'entén, per extensió, a la província. Cita fragments de les cartes de Ferrater a la seva família durant el servei militar --des de Barbastre i Osca-- que li serveixen per corroborar les seves afirmacions. Castán escriu força bé, però m'esperava un text a la Sebald. L'article em decepciona, tot i que el que hi explica m'arrossega a llegir tots els seus papers dispersos --que em resulten propers. Rellegeixo les cartes de Ferrater a la família, incloses a Papers, cartes, paraules, pàg. 301-332, que em fan pensar en alguns poemes de Les dones i els dies amb records d'aquells mesos: "Petita guerra", "Mala memòria", "Poema inacabat". La carta 21 conté una al·lusió a la flauta d'Iblis (pàgina 331), present al poema "A mig matí" i, en al·lusió, a la "Faula primera".

Congruent amb el que explica Ferrater a les seves cartes, la mare recorda amb claredat que, a Perarrua, hi va haver un destacament de l'exèrcit, potser un batalló, l'any 1945, setanta o vuitanta soldats amb alguns oficials i suboficials. Va ser un esdeveniment notable en un poble tan petit, i a ella li va deixar uns records plens de detalls i inesborrables. Tenia 9 anys ("¿Y tú, niña, cuántos años tienes?", li deien els soldats. "Nueve."). Hi van passar vuit o nou mesos. Van aprofitar el sòlid edifici de les escoles com a aixopluc de la companyia --els oficials dormien a les cases més importants--, i la canalla va passar a fer les classes a l'ajuntament. Cuinaven al carreró que duia darrere l'església, on hi havia hagut el cementiri (un racó de la façana continuava negre l'última vegada que m'hi vaig fixar), i tenien la intendència en un magatzem del mateix carreró, que comunicava amb l'ajuntament. Els soldats, i sobretot els oficials, freqüentaven el cafè dels avis, a la plaça, i compraven queviures a la botiga i es feien fer entrepans.

El documentadíssim llibre de Ferran Sánchez i Agustí Maquis y Pirineos: la gran invasión: 1944-1945 (Lleida : Milenio, 2001) precisa que els maquis van penetrar, entre altres vies, per la Fueva i per la cara nord del Turbó i la vall de l'Isàvena, respectivament fins a Troncedo i fins a Juseu, és a dir a l'oest i a l'est de Graus, la primera localitat important quan un puja de Barbastre en direcció a Benasc. En un moment donat, les dues carenes entre les quals baixa l'Ésera i hi ha Perarrua devien estar sota el control relatiu del maquis.

Apunt revisat el 25 de novembre de 2009

--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites