diumenge, 28 de juny de 2009

Comadira1998

¬¬¬¬¬

Comadira, Narcís. Sense escut. Barcelona: Empúries, 1998, 260 pàg.

Imprescindible llibre de Comadira que aplega textos dispersos i inèdits que havia escrit al llarg dels vint anys anteriors. N'hi ha alguns de dedicats a Ferrater, de gran sentit crític, i d'altres que hi contenen referències agudes:
  • "Ser poeta i ser-ho avui a Catalunya" (1997), pàg. 65-77
  • "La fertilitat de Gabriel Ferrater" (1997), pàg. 121-127, text que entenc que va ser reproduït a Oller, Dolors i Subirana, Jaume, ed., Gabriel Ferrater, in memoriam. Barcelona: Proa, 2001.
  • "Carner i jo" (1984), pàg. 147-153
  • "Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d'uns anys i d'uns records" (1975), pàg. 211-222
"La fertilitat de Gabriel Ferrater" comença amb una referència irònica al pròleg de Castellet a Les dones i els dies: "el que és curiós és que Castellet declara que són les idees poètiques de Ferrater que canvien la poesia catalana i no diu pas que siguin els seus poemes". Comadira creu que és discutible que els poemes de Da nuces pueris esgotin les idees exposades en la nota del final del llibre i que les idees sobre poesia que s'hi defensen es puguin postular a partir dels poemes. Explica la seva relació amb Ferrater: va rebutjar Da nuces pueris, quan va sortir el 1960, pel seus temes tan prosaics i per la seva falta de musicalitat. Va conèixer poc després Ferrater, i el va llegir a fons. Comadira creu que la teoritzacio mètrica de Ferrater potser revela que el preocupava la seva falta de musicalitat --en discrepo: crec que els conceptes lligats a la musicalitat se li fonien, a Ferrater, per poc que hi pensés; no podia posar-hi al·literacions si no hi creia. També se n'aparta en els temes, perquè "sempre he cregut que la poesia sorgeix precisament de la capacitat de meravellar-se". Considera que la generació de Ferrater tenien el prejudici "racional", que els portava a la insensibilitat.

"En el cas de la poesia catalana, que ha hagut de cremar etapes tan de pressa per situar-se al propi temps, la inflexió de Gabriel Ferrater ha estat d'una gran utilitat pels que hem vingut darrere. Ens ha donat la llibertat de campar sense l'obligació històrica d'haver de fer correccions excessives o acceleracions desfermades. Ferrater va situar la poesia catalana al lloc exacte que li tocava, alliberant-la de l'esbart de carnerets i ribetes que la lligaven --en aquest context, no és pas estrany el rebuig de Garcés i de Teixidor-- i posant en evidència, abans d'hora, els possibles foixets que haurien de venir. Jo crec que Gabriel Ferrater ens va desbrossar el terreny. Va establir una nova via, en el sentit que no limitava el futur als mimetismes dels poetes més grans. Amb la particularitat que aquest nou camí no era altre que la transformació temporal del camí gran de la poesia catalana. Amb la seva inflexió, paradoxalment, ell se situava de ple en la tradició. El camí gran de la poesia catalana passa per Verdaguer, Maragall, Carner, Foix i Ferrater. Els altres poetes poden ser afluents gloriosos, però no deixen de ser laterals." (pàg. 125).

Comadira es planteja si hi pot haver cap seguidor de Ferrater que no sigui un epígon mimètic, una caricatura ridícula. Només en coneix un, de seguidor, William Cliff, que escriu en francès. "Quan un artista produeix una inflexió forta en el seu camp, qualsevol seguidor directe està abocat al fracàs." (pàg. 126), diu, una frase que subscriuria Harold Bloom des del seu The Anxiety of Influence. La fertilitat de Ferrater es pot trobar més aviat en el seu magisteri, la llibertat que va deixar-nos com a herència.

Hi ha un passatge de "Ser poeta i ser-ho avui a Catalunya" que em fa pensar en el poema "Sobre la catarsi". El cito: "Si declaro que la poesia és bàsicament ahistòrica, comprendran que em sembli impossible parlar del seu present i del seu futur. La poesia no té ni present ni futur, ni tampoc passat: només és. Quan és, anul·la el temps. I, fins i tot, s'anul·laria ella mateixa si aconseguís allò que realment es proposa: dir allò-que-no-es-pot-dir: formular la llei universal que crea i ordena i transfigura la matèria: convertir-se en Verb. Només, però, per acostar-s'hi. I és en aquesta distància entre la minúscula i la majúscula del verb on pot campar." (pàg. 69). La poesia malda per convertir-se en Verb.

Més endavant: "Aquesta anormalitat intermitent de la llengua catalana en el seu medi natural ha fet que els grans moviments de la cultura occidental moltes vegades hagin passat de llarg o hagin arribat amb retard a Catalunya. Així Verdaguer va haver de fer un esforç enorme per recuperar segles de decadència i va ser romàntic quan Baudelaire ja assajava les correspondències simbòliques. Igualment Carner és un reressagat, i Riba. Fins i tot ho és Ferrater, que es medievalitza en una operació que Eliot ja havia fet molts anys abans i que acaba atrapat en l'expressionisme pòstum de Gottfried Benn en una aposta que els que li hem anat darrere mai no li agrairem prou. De la mateixa manera que ell sempre va ser agraït amb Carner pel que li havia donat." (pàg. 73).

A "Carner i jo", un text important, Comadira explica per què considera que Carner és el primer dels nostres poetes, i diu que els hi va descobrir Ferrater, el 1967, als amics d'allò que es va anomenar "grup de Girona".

"Carta a Francesc Vallverdú on es parla de Gabriel Ferrater, d'uns anys i d'uns records" és una evocació de Ferrater com a amic. Considerava que les dues millors pel·lícules que havia vist mai eren L'Age d'or, de Buñue,l i Zéro de conduite, de Jean Vigo.

--

dimecres, 17 de juny de 2009

Heaney2003

¬¬¬¬¬

Heaney, Seamus, "Introductrion: On Gabriel Ferrater", pàg. 14-17, dins Ferrater, Gabriel. Women and Days, Terry, Arthur, trad. Todmorden, Lancs (Regne Unit): Arc Publications, col·lecció "Visible Poets", núm. 13, 2004, 96 pàg..

Durant molt de temps no vaig poder llegir llegir el text original de Seamus Heaney, si bé estava ben traduït al castellà en un apunt del blog Letras Libres, publicat ja al desembre de 2003. Ara fa poc tinc Women and Days, la selecció de poemes traduïts per Arthur Terry, publicada al cap d'uns mesos, a mitjan 2004, amb la introducció de Seamus Heaney lector atent de Ferrater. -- Conservo el títol convencional Seaney2003 de l'apunt original, però en modifico la referència bibliogràfica.

És un elogiosíssim article sobre Ferrater, que evoca també les trobades setmanals a l'apartament de Philip Hobsbaum, amb presència d'Arthur Terry, aleshores jove catedràtic de la Universitat de Belfast. Resulta que Terry havia estat amic de Philip Larkin, quan aquest havia fet de bibliotecari a la Queen's University.

Heaney enumera les qualitats de Ferrater que havien de resultar atractives per a Terry: "seriousness without portentousness, reticence that did not renege on the truth, and openness that was undeceived. [...] He was neither a rhetorician nor a sentimentalist, neither a 'protest poet' nor a nail-paring practitioner of poésie pure; on the contrary, his strength lay in his 'impurity', the way, for example, the murderous reality of a revolver barrel could cohabit with the mythic notion that truth lies at the bottom of a well ('The Bad Mission' p. 75); or the way an archetypal image (the shed as womb in 'Atra Mater' (p. 47), with its attendant shades of vagina dentata) is equalled and absorbed by the deadly ordinariness of the shed as old munitions dump" (pàg. 15).

  • En la traducció al castellà del text de Heaney: "una seriedad que no resultaba solemne, una reticencia que no renegaba de la verdad, una franqueza desengañada. [...] No era ni un poeta retórico ni sentimental, no era un practicante de la poesía de protesta ni un manicurista de la poesía pura; al contrario, su fuerza residía en su "impureza", el modo, por ejemplo, en que la realidad homicida del tambor de un revólver podía cohabitar con la noción mítica de que la verdad se halla al fondo de un pozo ('La mala missió'); o el modo en que una imagen arquetípica (el cobertizo como un útero en 'Atra Mater', con sus connotaciones de vagina dentata) era enfrentada y absorbida por la vulgaridad mortal del cobertizo como un depósito de munición vieja.".

Heaney destaca l'excel·lent llenguatge planer de molts poemes, i considera Ferrater un dels artistes exemplars del segle XX. Li fa pensar en Robert Frost i encara més en un amic de Frost, Edward Thomas, per la manera com empaiten els detalls de la memòria i per unes qualitats similars de fortalesa mental i tendresa. -- Ferrater esmenta un sol cop, en tota la seva obra, Edward Thomas, una referència breu, precisament al capítol sobre Robert Frost del llibre que José Manuel Martos va editar amb el títol Escritores en tres lenguas.

Seamus Heaney, en una foto de l'època
de la Queen's University de Belfast

Apunt revisat el 8 de desembre de 2015
--

dissabte, 13 de juny de 2009

Oller1991

¬¬¬¬¬

Oller, Dolors. "Las construcciones poéticas de Gabriel Ferrater: acciones e intenciones", ponència al Primer Encuentro de Poética: Jaime Gil de Biedma y su generación poética. Saragossa, octubre de 1991, publicat dins dins Túa Blesa, ed. En el nombre de Jaime Gil de Biedma (actes d’un congrés), 1996.

Dolors Oller és una crítica brillant, si bé aquest no és un dels seus millors articles. El trobo una mica nebulós, com inacabat, abandonat. Sembla una ponència de compromís. Tot i això, la tesi és important --i la comparteixo en part. Defensa que el rigor conceptual de Ferrater prové del mètode filosòfic --per a mi, també de la seva formació científica i específicament matemàtica.

Per què la poesia de Ferrater representa un punt d'inflexió important en l'estètica de la modernitat? Perquè "es nodreix d'un fluid filosòfic que més o menys conscientment l'uneix a l'esperit de la seva època", que per a Oller prové de la fenomenologia --i per a mi, de Wittgenstein. Corol·lari ollerià: nodrint-se de la fenomenologia, "la seva poesia s'ha d'observar com a representant de la poètica expressionista" --per a mi, l'expressionisme és ben present en Ferrater, però la seva poesia va més enllà.

--

divendres, 12 de juny de 2009

Terry1971

¬¬¬¬¬

Terry, Arthur. "Gabriel Ferrater: el sentit d'una vida" [1971], dins Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Barcelona: Edicions 62, 1991, pàg. 13-46

Penetrant article, de referència obligada, del competentíssim lector que va ser Arthur Terry, que va admirar la poesia de Ferrater ben aviat.

Hi destaca que la primera aparició de Ferrater, el 1960, va ser del tot inesperada, i que va provocar el desconcert dels crítics de l'època. Havia mort Riba, l'any abans; es menystenia Carner, fora del país des de feia tants anys; no s'entenia Foix (13). Els poetes dominants eren Pere Quart i Salvador Espriu (14). Terry el situa de seguida com "una mena de poeta de l'experiència personal que se sol veure amb més freqüència a Anglaterra i als Estats Units que a Espanya". La branca de poesia anglesa a l'ombra de la qual es situa Ferrater té en comú "una veu distintiva, basada en els ritmes del parlar corrent, i una manera de combinar les preocupacions públiques i les privades sense recórrer a les grans declaracions filosòfiques." (15). Terry considera que aquests poetes l'influeixen discretament, que no se'n troben ecos directes en la poesia de Ferrater. En destaca també el sentit profund sobre les possibilitats de la llengua (16).

Terry observa que Ferrater tracta molt poc de la seva infantesa, com si les seves experiències més importants fossin les de l'adolescència i les dels primers anys de majoria d'edat. Crida l'atenció en els nombroses poemes que fan referència al període entre l'inici de la guerra civil i el servei militar, i en la manera de combinar-hi els elements autobiogràfics amb els esdeveniments públics (16).

L'article de Terry, tota una vindicació travada de Ferrater, s'articula al voltant del comentari de poemes o fragments de poemes de Les dones i els dies, començant pels més importants, amanits amb observacions breus i agudes sobre altres poemes que s'hi relacionen:
Entre aquests comentaris Terry formula algunes afirmacions memorables:
  • Que Ferrater es distingeix pel seu esforç constant de mostrar com l'experiència és contínuament reconstruïda per la imaginació, i com aquest procés arriba a donar la sensació d'una vida determinada (pàg. 23).
  • Que Ferrater és riquíssim en la manera d'incorporar la seva experiència als poemes que escriu (pàg. 23).
  • Que la qüestió "què és ser viu" és un dels temes centrals de Ferrater i la seva força ve sovint de la forma inesperada de reprendre'l (pàg. 26-29).
  • Que "una gran part de la poesia de Ferrater mostra la seva preocupació per l'experiència recordada, i especialment per la manera en què l'experiència pot ésser reconstruïda en la memòria" (pàg. 29).
  • "Salta als ulls que, per a Ferrater, les actituds morals no depenen de cap esquema transcendental de creences, i en això, com en d'altres aspectes, s'assembla a un dels seus poetes preferits, Thomas Hardy." (pàg. 32).
  • Que les seves metàfores duen càrrega moral, perquè donen la impressió de la densitat i complexitat de la vida, no reductible a termes racionals (pàg. 34-35). I més endavant: "És evident que la metàfora, a les mans d'un poeta com Ferrater, és una manera de ser fidel a l'experiència, de suggerir allò que no pot ser expressat amb un sol sentit racional. D'altra banda, si la metàfora és capaç de servir com a instrument moral, és perquè l'intent de presentar l'experiència en termes autèntics constitueix en ell mateix una activitat moral." (pàg. 37).
  • Que la primera impressió de la poesia de Ferrater és que "conté una proporció molt elevada de descripcions més o menys realistes, o dit d'una manera més senzilla, que al·ludeix a una gran quantitat d'objectes materials. [...] Sembla significatiu, però, que adesiara senti la necessitat d'anar més enllà de l'observació de caire realista." (pàg. 37-38).
  • Que l'agilitat de la seva imaginació i l'objectivitat de la seva tècnica l'aparten dels viaranys insidiosos d'alguns dels motius que es planteja (pàg. 39).
  • "Que Ferrater és un escriptor excepcionalment sincer, que està disposat a renunciar a il·lusions de qualsevol mena." (pàg. 41).
  • Que aquesta sinceritat, aquesta atenció als altres, el sentiment que cada individu és insubstituïble, es plasma, a partir de Menja't una cama, en un nombre creixent de poemes d'amor (pàg. 41-42), i que el seu tractament de l'amor, i del desig sexual, és ple de matisos i d'impulsos contradictoris: tendres i avidesa, fe i escepticisme, seguretat i inseguretat (pàg. 42)
--
 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites